CoviNadal.

 L’àvia va obrir la nevera i va calcular com s’ho faria per no malmetre tota aquella teca que havia anat aplegant abans que els de ciutat pugessin. Amb la saviesa de les intendentes d’una altra era -la glaciar- era capaç d’empescar-s’ho per tenir tot el fato enllestit i alhora satisfer l’assortit de preferències diverses dels convidats. Enguany pocs, els permesos. Anava fent tombs a la idea que hi ha més dies que llonganisses i més caps de setmana que nadals.

Just el vespre abans que arribessin, l’avi rondinava com acostuma amb les notícies mentre no sortien els del temps per mirar si l’encertarien i anar a pastar guix, la manera com es referia a anar a dormir per no malmetre la vesprada en bertranades que no menen enlloc i no gastar llum. De bon primer ella no va fer massa cas al reguitzell d’improperis que l’avi deixava anar escalfat per l’actualitat que el presentador repassava. Eren freqüents els debats sense massa miraments d’aquell home amb els de la tele. Com que la cosa pujava de to, ella va deduir que en passava una de grossa i s’hi va atansar –Que han tancat la comarca, mestressa! –va deixar anar amb una ganyota com si li recargolessin les entranyes. El silenci espès va durar fins que van insistir en la prohibició d’entrar i de sortir d’aquell cul de món coincidint amb les festes de Nadal.

-Que hi farem! -va fer ella amb un punt de resignació. Surava per l’espai d’aquella cuina àmplia l’escalforeta de la llenya cremant a la llar de foc sempre encesa quan l’àvia separava requisits amb cura de no barrejar les dèries pel gluten o la tendència vegana del nét i de la néta respectivament amb la intolerància als làctics -i a la sogra també- de la jove. Nadal des que els néts s’havien fet grans era un trencaclosques de posades a taula difícils de superar. La il·lusió per aplegar-los a tots vencia les manies de cadascú. Coses del jovent.

I qui no es conforma és perquè no vol. Regalimava tot un catàleg de consols per pair la celebració sense els nens. No poder gaudir dels néts la trasbalsava especialment. Gràcies a déu que, per ara, estaven sans i estalvis. Hi haurà més nadals que llonganisses, insistia. L’avi rondinava en silenci eixancarrat davant del paternal de foc com si pogués cremar el virus i la contrarietat condemnant-los a l’infern. Perquè, gràcies a déu, encara es podien valer per ells mateixos. No com la veïna encauada al geriàtric a qui tampoc deixaven sortir ni per al dinar de Nadal tot i tenir al poble els fills.

Remuntar-ho ja només passava per treure en processó el santcrist gros. Van passar llista als espais buits a la taula dels coneguts, aquells que havien marxat quan no tocava. Massa persones properes de la quinta sense poder acomiadar. Males notícies que arribaven de sobte, com la malura, i massa funerals sense públic ni capellà. Si n’eren d’afortunats! L’avi va remenar el caliu i va acotiar la llenya perquè cremés bé, sense fum, els records i els pensaments tristos.

Efectivament, hi haurà més celebracions per retrobar-se. Restava el ritual impossible d’intentar comunicar-se per la petitíssima pantalla del telèfon mòbil al qual ell havia renunciat per incompatible amb la seva voluntat i fonamentalment amb les seves mans i els seus dits. L’andròmina i ell no s’avenien. -Avi! –cridaven les criatures. Entendre’s en l’aiguabarreig de converses alhora era difícil. Es limita a saludar amb la mà quan el tren de la nostàlgia està a punt de sortir de l’andana. Com havien passat els anys!

Bones festes, bon Nadal!