Treva nadalenca.

 Esperant la treva nadalenca després de les tempestes literals que ens han privat del sol i enfredoreixen l’ambient. Dies d’aigua, ventosos, de calamarsades i amb mànegues a tocar de la costa. A casa, però, ja hem penjat els detalls nadalencs per si resplendeixen amb benaurança l’esperit festiu dels torrons i la neu a muntanya. La ciutat també ha encès els llums arrauxats que en pampalluguegen la foscor. Nadal a la cantonada i el Trabucador enlaire, l’istme subtil i pintoresc al delta de l’Ebre que la fúria desfermada de la natura ha tornat a trencar, un pluviòmetre natural que mesura el desastre.

Els dies previs al gran divendres negre, com el del Trabucador, també preludien el devessall consumista que ens ha d’engolir abans que ho facin les diverses restriccions planificades o la pandèmia que udola a la lluna plena dels llops, rodona com un mató de Montserrat. Vivim entre ensurts. Tornem a patir -o reverdeix- la incertesa instal·lada en un estat insòlit quasi permanent on podem integrar a la falsa normalitat situacions excepcionals. Ja em sap greu haver de reeditar la gaseta del confinament, una enciclopèdia -o una sèrie de Netflix doblada al català-, que va engruixint els volums o els episodis de la qual el ministre de sanitat alemany n’ha fet un spoiler: “vacunats, curats o morts”. Em decanto pel final feliç amb el virus carregat de melangia cavalcant horitzó enllà així que acabi l’hivern com proclama la trivialitat del ministre. Mentre, ressuscita el salconduit digital amb ímpetu per poder compartir en un establiment un arròs a la cassola amb musclos sotateulada perquè ara ens escometrà una ferotge onada de fred polar que ha entrat pel nord-est peninsular.

Fins a la concreció d’aquest més negre que divendres han confluït tot d’esdeveniments que marquen el novembre, un mes que del bracet amb el febrer -el mes dels gats- podríem agermanar amb els dilluns. Semblen mesos fúnebres que només serveixen per farcir el calendari. Què tenen d’encisador el novembre i el febrer? Per què, en l’arbitrarietat de la mesura dels dies, no els esfullem diluint-los en un nou almanac arrodonit només amb deu mesos? Parlem-ne.

Va, animem-nos, aixequem el cap que l’esperit nadalenc ja és ací amarant allò més terrenal. Fixeu-vos com El conte de nadal d’en Dickens, que va inspirar la versió del ratolí Mickey, deu haver animat també el consens polític per aprovar, com en una trepidant sessió de nadal a tres bandes, els pressupostos estatals, catalans i municipals d’una tacada. Una carambola perfecta si no fos pel set al tapet d’en Maragall.

La resta del panorama abans de festes anticipa tendències per l’any que estrenarem. Ve xopat també per l’esperit dels negres divendres que porten temptadores ofertes i llamineres propostes destacant als aparadors la rebaixa de la llengua catalana als currículums escolars amb cridaners neons judicials avançant-se en matèria de fer cagar el tió a cop de bastó.

També marquen tendència, més enllà de l’anècdota, altres proclames. Com la produïda en la topada entre un grup d’estudiants antifeixistes amb un punt d’informació que una associació espanyolista havia instal·lat a la plaça Cívica de la Universitat Autònoma de Barcelona amb els Mossos d'Esquadra de mitjancers. Els aldarulls han conclòs, megàfon en mà, apel·lant a la llibertat tot advertint que aconseguiran il·legalitzar-los, als antifeixistes.

Una altra ha estat en el marc del dia internacional per a l'eliminació de la violència contra les dones -l’Institut Català de les Dones ha recomptat, aquest any, 12 feminicidis-. “Nosaltres no odiem a les dones, en el nostre partit n’hi ha moltes de gran valor, quasi tant com el dels homes”.