Una caseta amb hortet.

 

Amb la significativa diàspora des de les ciutats als pobles, propiciada per canvi de paradigma mental que ha imposat la pandèmia, ens mirem l’arrelament fora de les ciutats com una alternativa que guanya adeptes, els que volen fugir de l’asfalt per acollir-se o retornar a les arrels d’una ruralia idíl·lica, la caseta amb hortet que lloava en Macià, però allunada de la Meridiana o de la Diagonal, que ara gaudeix de renovat predicament i torna a ser objecte de desig per si ens hem de replegar als quarters d’hivern perquè les pestes d’aquest segle tornen a escometre i qüestionen una vegada més les multituds i la socialització autista que practiquem el metro, per exemple.

La mirada de futur fomenta la visió d’un món urbà en decadència i vulnerable. A la visió apocalíptica, una distòpia -com es diu ara- que ens dibuixa una convivència impersonal, deshumanitzada, opressiva o totalitària, la nostra experiència ens demostra que quants més serem, més patirem. La gran urbs com a objectiu del terrorisme o de la guerra -penso en Ucraïna- en aquest moment no són reclams publicitaris eficaços per a les agències immobiliàries dels blocs de pisos mastodòntics i sense balconades. O les crisis i el temor al desabastiment dels prestatges que els més ingenus pensen combatre amb un enciam i una cabra -això sí, ecològics ambdós- fomenten aquesta arcàdia mental de quan érem infants i caçàvem nius de pardals. Deixo els anunciats efectes del canvi climàtic per a un proper capítol d’aquesta sèrie de catàstrofes.

No parlo del privilegi ocasional de la segona residència sinó del pas transcendent d’un canvi important de vida que tornaria a revifar els petis pobles o les comarques que han patit el despoblament progressiu. Es pot propiciar un cert reequilibri territorial sense santificar-ne les virtuts amb què l’acolorim ni demonitzar-ne els defectes o els inconvenients amb que l’esquitxem, ja que la vida rural no és de color verd primavera ni de color rosa que l’amor s’hi posa. A la paleta cromàtica hi predominen els tons de la terra aspra amb els atavismes que hi hem sembrat des que els pagesos van tancar les petites masies per sindicar-se al tèxtil durant dècades. La tendència neorural apadrinada per les comunes predecessores de la dècada dels setanta pot beneir aquesta nova oportunitat des d’una nova perspectiva facilitadora basada en la tecnologia, les bones comunicacions i el recolzament avalat, també, per la consciència climàtica i la redempció d’alguns habitatges i masos reconvertits a turisme rural, el parèntesi previ dels cap de setmana i de les vacances envoltats de natura, dringar d’esquelles i els galls cantant de matinada.

Al món de poble també hi ha contaminació. Tampoc s’hi atura el temps, no hi serem immortals. És possible que hi manquin escoles o d’altres serves bàsics. O que haguem de conjugar la producció escadussera dels enciams de l’hort amb la llet estacional de la cabra amb una manca de alternatives laborals que no existeixen o són minses. No és el paradís de les pomes amb serps pèrfides on ens haurem de fer un lloc als vermuts dels diumenges a la plaça major per, finalment, ser acollits a la taula dels de tota la vida per descobrir que no és un univers estàtic aturat en el temps com la portalada romànica. Els pobles han canviat extraordinàriament i ho continuen fent. Tampoc no estan aïllats ni reclosos en si mateixos. No són bessons del concepte planer de pagès ni sinònim de pobresa. Això sí, són quelcom diferent a la ciutat. Hi ha, com arreu, pagesos amb vaques i sense vaques.

Aquests dies m’he retrobat amb un amic que s’escapava dels llargs i monòtons dies d’hivern monacal, celebrava engrescat la primavera d’aquest març que marceja i d’un abril que bogeja, mostrant-me les èpiques durícies incipients a les mans. Va baixar, com acostumen els de poble, carregat amb una escarola i un manat d’alls tendres del seu estrenat hortet adossat a la casa on ja resideix permanentment. Com una pancarta itinerant no es cansava de lloar les virtuts d’aquesta nova vida que ha encetat. I en aquest canvi de cromos no estalvia elogis a la nova existència ensumant com un perdiguer eficaç la brutícia, deixadesa i lletjor que senyoregen en alguns indrets per on passegem. Arrodoneix la defensa de les virtuts hortícola pageses amb una observació que em fa pensar, les penúries al poble se suporten amb més dignitat que aquí.

Un món de sempre, quilòmetre zero, que ens podria també redimir amb l’imprescindible i profunda renovació que haurem d’empescar-nos. També l’alternativa energètica que les forces de la geopolítica i el canvi climàtic exigiran si volem salvar la collita d’enciams i que la llet de cabra no se’ns torni agra.