Un llumí per encendre el món.

 

Quan som al punt de fer balanç d’aquest estiu particular vol dir que ja s’està acabant o que els dies de sol i gaudi per alguns ja comencen a ser història. Que hem desat les fotos i hem tancat el planificador de rutes que ens portaven al nostre paradís perdut. Que la llum comença a tenir un punt de tardorenca. Que ens agafa aquella lleu angoixa per la novetat o el sant tornem-hi monòton dels setembres. Si no fos per les derivades comercials del mercat nadalenc, l’any començaria l’1 de setembre. Acabarem canviant el bon any pel bon curs! Bon any, doncs, abans de Santa Llúcia! Potser també haurem de plantejar-nos d’ajustar els calendaris i les estacions, de quatre a dues, la de les sequeres i la dels estralls.

Aquest ha estat un estiu terròs, de rius mandrosos i de conreus abrusats per la manca d’aigua. Hem patit una temporada massa llarga i assedegada. Hem escoltat com els avis del llogaret s’hi referien amb amnèsies mai vistes mentre les basses del riu eren d’aigua morta o enllotada i la mar una sopa tèbia de peix amb musclos. El veí pagès recentment reconvertit a vilatà em deia que tot plegat fa “tifis-tafis”. Quantes dècades han hagut de transcórrer perquè similars situacions adverses es repetissin? Sembla, però, que aquesta manca de pluges o les tempestes esgarrifoses que hi posen remei cauen cada vegada més fortes i més sovintejades. I de l’eixarreïment i la sequedat, el foc. En la lluita esportiva contra aquest element, hem perdut per golejada. La natura ens ha esbossat postals apocalíptiques i el cel ens ha deixat en alguns indrets pedregades com ous de gallina per fer-hi truites tot aprofitant la collita malmesa.

Hem reprès molts rituals, ens hem aplegat i abraçat ja que la pesta sembla que ha afluixat si no fos per la l’última oportunitat a l’aparador dels contagis, la verola del mico. L’altra, el coronavirus, ha après a conviure amb nosaltres, l’hem com ensinistrat, s’ha avesat a compartir mitjons i un plat de macarrons. Més o menys ens ha escomès a tothom enmig de la conxorxa informativa per no obrir les edicions dels telenotícies amb els índexs diversos d’incidència presentats per la consellera o el conseller de torn. Tot un detall que no ha fet net encara del tot per la incertesa i el temor dels candidats vulnerables, la baula feble dels que s’encomanen.

Aquest agost, com a la majoria d’estius, acostumo a desendollar respecte del cabal informatiu que m’arriba, com si diguéssim també de sequera -volguda-. I enguany he fet vacances literals d’aquest blog, Miralls i Espantalls, que reprenc sense saber -com sempre- massa de què parlar. La realitat propera al Ripollès encara verdejava sense alegries amb les vores dels camins i els camps una mica, o molt, marcits. En aquest estat diguem que no he anat a les fonts i que he estat al cas només pel degotim imprescindible que m’arribava del diari de paper, que acostumo a llegir l’endemà, com si les notícies patissin un procés de maceració esdevenint més reposades i menys sobtades llegides el dia després d’haver estat publicades.

No negaré que en alguna ocasió he seguit els telenotícies i les prediccions meteorològiques que m’han obsedit. Quantes vegades no hauré consultat el radar i l’evolució de les amenaçadores taques roges que pigallaven la geografia catalana. Moltes nits, després del telenotícies, he pensat que no eren el bàlsam més oportú per anar a dormir sense reflexionar-hi. Un compendi de desgràcies, com diu l’àvia. Imatges dels focs incontrolables, de pobles desallotjats, de testimonis desesperats que no saben si la casa ha estat engolida per les flames. Alhora, en una mena d’injustícia distributiva, alertaven de les fortes tempestes que ens podien assotar. La guerra a Ucraïna encabida a la informació internacional compartia espai amb la situació a l’Afganistan amb la venda de criatures de tres anys per casar-les amb vells xarucs a 2.000€ la peça; o el negoci dels transplantaments per malviure-hi que costa un ronyó de veritat, per no parlar de la situació que pateixen les dones afganeses en general.

Va coincidir que just després d’aquestes noticies i del reguitzell detallat de les calamitats climàtiques a l’espai del temps, la cosa no s’aturava ací. Una píndola més de neguit informatiu encara amb una sèrie de tres capítols, un per dia, analitzant l’atemptat de les Rambles amb terroristes molt nostrats, de Ripoll. Doneu-me un llumí que puc encendre la cigarreta i el món!

Segur, hi ha d’haver quelcom que ens redimeixi. No ho sé del cert. Potser el futbol o els abundosos festivals d’estiu. Tot i que en un d’aquests una ventada va causar un mort i diversos ferits perquè l’escenari va caure damunt d’alguns assistents. Rumiant de futbol recordo com el Barça ha empatat en el debut a la lliga.

Cercant la redempció i com a penitència al pecat han arribat les restriccions dels llums i la regulació tèrmica als espais tancats, aire condicionat i calefaccions. Passejar pels carrers amb els aparadors a les fosques o seure en una terrassa a l’hivern sense el malbaratament energètic d’una estufa de butà escalfant el cel mentre rosteix els núvols a l’ast serà molt dur. La civilització occidental tal com la tenim muntada se’n ressentirà. No oblidem, abans d’arrufar el nas, que amb aquestes mesures estructurals salvarem el Planeta.

Bon curs!