La cantant i el futbolista.

 

Avesat a la monotonia per la quotidiana realitat que ens arrossega pel rostoll de les tragèdies bèl·liques, les misèries socials i les punyalades polítiques que ens gronxen, em centraré en algun vessant menys transcendental que per esdevenir afers menys importants podríem adscriure a la frivolitat enganyosa del dia passa, any empeny, que ens copsen i ens poden arribar a alterar l’equilibri emocional tot fent-ne trontollar els valors ferms amb què hem volgut conviure al llarg de la nostra existència. Al contrapunt sever dels fets que ens condicionen hi ha aquelles facècies de les quals malgrat no ser-ne protagonistes ens concerneixen amb més o menys mesura. Elements d’un decorat que ens acompanyen i ens permeten empassar-nos l’eixutesa terrible de les realitats. Tot i que les centrem en infortunis aliens, pot ser una manera d’ensucrar les percepcions pel nostre desencís.

M’explico. La imatge colpidora d’un forat net i diàfan al pit de la rossa protagonista m’ha commogut. Més encara, veure com el cor continua bategant al passadís d’un supermercat enmig del desori causat per un tret d’arma gruixuda que li ha esbatanat la cavitat toràcica, impacta. D’immediat he associat la potent imatge als efectes de la inflació que ens toca de ple. Als supermercats d’aquests temps ja no en fem prou amb deixar-hi un ronyó, la caixera t’extirpa literalment el cor d’una canonada infal·lible perquè l’armilla salvavides de la tarja de crèdit és massa feble, de plàstic, per comprar uns tomates de penjar a nou euros el quilo, per exemple.

Per fortuna ha estat una il·lusió, els personatges que moren a les pel·lícules o als que els hi arrenquen el cor -ens ho van explicar de petits- no moren, continuen vivint a la vida real per interpretar més ficcions. Uf, quin descans! Ella podrà enregistrar més cançons i fer d’actriu en aquests vídeos curts que en dramatitzen les lletres. D’aquesta versió la cantant ja ha aconseguit, per ara, onze milions de visites a les xarxes. Tot un èxit per a una tragèdia narrada en un sol acte i tan breu. Té molt de mèrit que una història de desamor, com moltes, aixequi tanta polseguera i ressò.

La clau resideix en els herois, una cantant i un semideu futbolista. La revenja de la presumpta menystinguda o bescanviada -això sembla un fet- per una joveneta fa via. Deu tractar-se de la justícia poètica que requereixen les ficcions. El futbolista no té un auditori ni un altaveu tan poderós encara que en desconec les virtuts vocals i la capacitat de rèplica, no massa probable, que no sigui foradar el cor de la porteria de l’equip rival amb una canonada d’aquelles que l’afecció penja a la història del club.

L’èxit, titulat Monotonia, ha suscitat una curiositat morbosa que la protagonista s’ha encarregat de magnificar anunciant que el procés creatiu ha estat “gratificant i terapèutic”. Un manifest contra el desamor i la infidelitat fonamentats en l’avorriment. Em guardaré prou d’emetre qualsevol judici al respecte. Ja s’ho faran. Més savis i professionals hi esmercen tota la seva capacitat analítica a desxifrar les imatges, fotograma a fotograma, cercant evidències i fent subtils lectures posant a prova els coneixements intuïtius. M’aventuro a dir que allò de l’esvoranc al pit i el cor fent tombarelles entre els carrets de la compra és prou gruixut, com el forat, i s’entén a la primera. El color de la roba, les marques dels productes a les prestatgeries... Tot sota la lupa de la suspicàcia. Ja hi ha algun insigne semiòtic que no s’ha estat d’associar una petita llepolia comestible d’aperitiu -que la protagonista es cruspeix- amb la mida dels atributs del protagonista. Un bon cop baix de penal! El que és una veritat com un temple, segons la partitura, és que els rics també es fastiguegen, es cansen i, en definitiva, s’avorreixen. Ep, però amb molts de diners, molts, que si no donen la felicitat ajuden a esbargir la monotonia!

Tanco la secció amb una notícia d’última hora, que no primícia. A en Kiko Rivera conegut al món de les elits faranduleres com en Paquirrín l’han ingressat en un hospital a causa d’un ictus que hauria patit. A les xarxes i a les cadenes que viuen d’aquests personatges i de la brossa mediàtica s’ha aixecat la veda per fer-ne un seguiment intens mentre el trinxen, uns, i el santifiquen, d’altres. No m’equivocaré de gaire si afirmo que l’evolució del pacient donarà per a més informes mèdics que aquells que van acompanyar l’agonia del dictador. Ja tenen teca per a programes i més programes immergits en la biografia il·lustrada amb un reguitzell de coneguts, desdenyades, detractors i la tempestuosa família. D’ací a què es recuperi -això espero- el personatge revifarà el protagonisme i la demanadissa de testimonis mentre millora amb l’agenda farcida de contractes i d’exclusives.