Perfídia de bolero.

 

Una policia nacional, de tarannà seductor més que no pas de tret fàcil amb punteria, es va infiltrar en diverses entitats socials de Girona i Salt durant tres anys. Un trienni en el qual va mantenir una tòrrida relació -es dedueix- amb un independentista gironí encausat per tallar les vies del tren en el primer aniversari de l’1 d’octubre. La falsa activista seguia presencialment i amb puntualitat -com artista estel·lar convidada- les activitats sindicals, les assemblees del CDR i les d’un ateneu. El militant independentista, qui va conviure sota el mateix sostre compartint les saludables i exquisides pomes de l’Empordà durant dos anys amb la infiltrada sense conèixer les intencions ocultes, ha manifestat la seva ràbia davant la descoberta d’un talp que li ha destrossat la vida i la de la seva família. La policia infiltrada va mentir sobre el presumpte càncer del seu pare per entrar i sortir de l’escenari polític sense aixecar la llebre. El galant enganyat es lamenta que la noia de cos armat s’hauria aprofitat de la seva humanitat encaterinada amb sentiments falsos i interessats. Imagineu l’escena on ella li apropa, seductora, la poma àcida del pecat i de la traïdoria.

Semblaria la posada en escena, autoritzada per les autoritats competents espanyoles, d’una trama fílmica amb predicament i molta tradició. El gremi dels espies o de les espies -són més nombroses les rosses amb carrosseria pneumàtica on ocultar la pistola- practiquen una perfídia sentimental de bolero per obtenir informació o desguitarrar accions que comprometen seriosament la fi del món.  Abundoses i recurrents. Un recurs desgastat i previsible a les pel·lícules d’agents amb llicència per a matar on sovinteja fins a l’esgotament. Descobert el marro sentimental, els guionistes forcen una reconciliació propiciant una segona oportunitat on finalment guanya l’amor i l’arravatament passional resolt en una escena de llit sense calces ni mitjons que prologa el mític petó final. The end!

Entrant en el fons de la qüestió m’encurioseix, com a funcionari emèrit, si l’espia cobrava dietes de manutenció i d’allotjament alhora. Un detall a tenir en compte si dormia a sopluig de la generosa intendència domèstica independentista amb les pomes de la zitzània a cor què vols. També em pregunto què deu fer més mal, descobrir una persona que ens vigila interessadament o presenciar una infidelitat barroera d’aquelles que no tenen arguments per al dubte. ¿Para qué quiero tus besos / Si tus labios no me quieren ya besar? / ¿Y tú?, quién sabe por dónde andarás / Quién sabe que aventura tendrás / ¡Qué lejos estás de mí! Resumint: ¿Cómo se pueden querer dos amores a la vez i no volverse loca?

Calia un recurs tan sofisticat, amb ingredients i maneres pròpies dels serveis d’intel·ligència anglosaxons -de l’escola d’en Villarejo?-, per supervisar un frustrat de les maniobres ferroviàries. La lletra menuda deu tenir d’altres derivades per com d’obstinadament el problema català preocupa i ocupa l’estat espanyol. Qüestionen el cafè per a tothom, és tendència l’amarga xicoira predemocràtica i les seves maneres.

Marcial -guerrera- i uniformada, l’agent infiltrada, rebrà el reconeixement que li pertoca pels serveis prestats. Té mèrit aquest desdoblament de personalitat desplegat que implica posar tota la carn a la graella. Si li atorguen, la imposició d’una medalla per la missió acomplerta serà cosa íntima, suposo, per la naturalesa de l’encàrrec. Tot i que les conseqüències perduraran, haurà de suportar possibles assetjaments i comentaris de companys poc sensibles que la faran policia fàcil amb passió per perseguir i repassar independentistes fins al catre.