El futbol femení també es gestiona amb els peus.

 

Les meves competències en matèria d’esports, concretament en futbol, ja les he manifestades en més d’una ocasió. Mai em sentireu -llegireu- discutint respecte de si una jugada era fora de joc o si la mà prèvia es comportava un penal. Insisteixo, em contemplo amb un punt d’indiferència passional lleu els partits sense els quals no ets ningú a la barra d’un bar on les converses, tant auxiliadores com l’onada de calor, són un recurs infal·lible per trencar silencis incòmodes com els d’ascensor.

Vagi per endavant la meva enhorabona a les noies d’aquesta selecció nacional, la Roja. Una fita històrica que passarà als manuals d’història, repeteixen els patriòtics mitjans esportius. Els estels de les samarretes aconseguits per la selecció, tant la dels nois com la femenina, tenen un punt de tèxtil català pel que fa al percentatge de la matèria primera amb què han estat confeccionats. Tampoc afirmaré que hagin estat manufacturats a Sabadell exclusivament. Insisteixo, enhorabona senyores! Un repte amb molt d’esforç que fa visible l’esport femení pel que fa a prestigi i ressò mediàtic. Les nenes somien a ser estrelles d’aquest nou esport que fins fa quatre dies era patrimoni exclusiu de nens amb tanta testosterona com amor propi. Crec que s’hauran de repintar les línies dels terrenys de joc als patis escolars en molts sentits.

La meva voluntat no és pas d’analitzat les meritòries estratègies desplegades per arribar a ser campiones del món. De fet, no el vaig veure, el partit. A aquella hora pedalava gaudint de la verdura forestal tan castigada per la pertinaç sequera tot i que el Ripollès sigui encara un privilegi comparat amb la xafogor urbana que se suporta a d’altres indrets. Sí que vaig fer una ullada al mòbil per informar-me de com evolucionava un resultat tan prim. Efectivament, Espanya va vèncer, una vegada més, la Pèrfida Albió. El guirigall coral supera en aquesta ocasió la narració radiofònica històrica efectuada al mundial del 1950 pel genuí Matías Prats -el pare-. Una notícia positiva, amb ganxo i de llarga durada, de les que es poden reiterar una i altra vegada.

Una notícia amb un plus, que té la virtut de retroalimentar-se, epopeia al marge, després de la reeixida performance per partida doble del president de la Reial Federació Espanyola de Futbol, senyor Luis Rubiales. Aquest pollastre s’ha proposat superar en ressò i fama a les protagonistes, les futbolistes, amb dos moments estel·lars que dubto que passin als llibres d’història però que assorteixen els titulars més enllà dels arguments esportius. Ja que parlem de futbol diria que representen una coça -una bona puntada de peu- a molts principis elementals. 

La primera pixerada fora de test de l’il·lustre dirigent va consistir a oblidar-se -o a remarcar- que el gènere femení en matèria futbolística del melic cap a la gespa ben retallada no és simètric ni dual pel que fa al joc de pilotes de què presumeixen els col·legues masculins. En virtut d’aquest petit detall, el president Rubiales, va fer ostentació de gònades engrapant-se el paquet torero per aportar a la celebració una mancança tan òbvia. 

La segona guitza literal al protocol -quelcom que un càrrec o persona pública ha de respectar- va estar l’arravatada espicossada labial a una de les jugadores en el passadís de felicitacions i de reconeixements per part de les autoritats. Ultrapassada la reialesa present, tocava a aquest personatge matxucar les noies de la selecció. Per curiositat, -digues-li morbosa- em fixo en com són les efusions i les diverses expansions que es produeixen després de les victòries entre les jugadores i, quan aquesta figura és masculina, l’entrenador. D’abraçades massa efusives o llargues ni ha una carretada, però un petó com aquest amb una difusió i una repercussió com les que està assolint fora del terreny de joc, no en tinc constància.

Podríem concloure que el futbol femení està gestionat emocionalment amb els peus. Segons com s’interpreti el fet de no comunicar la mort d’un pare per no interferir en el rendiment esportiu té un punt de perversitat. Tanmateix, quan la innovació passa per la condició femenina de les vencedores, declarar que “som campions del món” és construir poesia amb el gest explícit del president a la llotja gratant-se els collons.

Futbol! O no?