Rematant el 2024 [IA].

 

Aquest és un assaig d’escriure una entrada al blog Miralls i Espantalls apel·lant a la Intel·ligència Artificial (IA). Rematar -resumir- l’any és un exercici obligat que em supera. La mandra m’ha portat a encarregar-ho a la màquina en una interacció arriscada que garanteix escrupolosament, això sí, el nombre de paraules que incorporarà el text generat. Potser excessives.

Fa així. Sembla que 2024 ens ha volgut regalar una mica de tot: moments històrics, i de virals -com d’epidèmia informàtica- inesperats i també aquelles petites coses de la vida quotidiana que ens fan aixecar una cella o arrufar el nas. Si pensàvem que l'any passat ha estat un feix de sorpreses, haurem de veure el que ens portarà aquest any nou que marca la fita dels 25 al mil·lenni. Des de crisis mundials que es lluiten a les xarxes socials fins a desastres virals més grans que l’intent de cuinar una escudella de l’àvia virtual amb carn d’olla, el 2024 ha estat un espectacle com sempre ho és l’ineludible pas del temps.

L’any se’n va carregat de tendències que ens han qüestionat si realment hem perdut el nord o si només estem massa connectats. Qui no ha passat estones contemplant vídeos insòlits. Alguns ens han divertit -com a mínim ens han desconcertat-. Ha estat tendència el 'glamping', la possibilitat davant la dificultat cada vegada més escandalosa de gaudir d’un habitatge digne i a l’abast de fer càmping amb glamur. Llits flotants, generadors d'oxigen portàtils i, de vegades, fins i tot, una IA que ens fa companyia i ens tria la banda sonora a tanta solitud. Qui ha dit que no es pot estar en la natura i sentir-se com a casa mentre ens mirem un vídeo o una conversa falsificats, de la sogra per exemple, parlant de coses que mai diria amb una precisió i una versemblança que ens fa pensar que les línies entre la realitat i la ficció mentidera són més difuses que mai. En diuen 'deepfakes', dels vídeos, imatges o àudios generats amb intel·ligència artificial (IA) que imiten l’aparença i la veu d’una persona amb una precisió formidable. Ha fet fortuna a les xarxes nadalenques un d’en Feijóo abraçant amb efusió tendra gairebé amorosa en Sánchez o en Puigdemont fent-se carantoines passionals amb en Junqueras.

Dins del caos global, algunes històries han anat més enllà del que podríem considerar curiós i han acabat tenint un impacte preocupant com el paper de l’ombra en la política. Un carismàtic candidat s’ha fet viral no per les seves promeses sinó per la seva ombra, que apareix misteriosament a mesura que avança la campanya. Es comença a comportar de manera independent, com una figura política amb entitat pròpia fins al punt que fa l’efecte que aquesta ombra s’estigui postulant tenebrosament per a un càrrec millor que el del propi candidat. Després de segles el mite de la caverna de Plató ressuscita amb força i vigència.

L'auge dels "líders digitals", nodrint-se en les intel·ligències artificials, ha provocat com alguns polítics han començat a ser substituïbles per versions digitals d'ells mateixos. Dels discursos precuinats per la IA al moment que un líder deixa que aquesta artificiosa intel·ligència faci la resta del treball. Sarcasmes digitals inquietants cada vegada amb més predicament.

El 2024 ha estat un any de moments polítics que no podrien haver escrit ni els millors guionistes de comèdia o de tragèdia -segons com es miri-. Els esdeveniments a escala global també tenen quelcom d’espectacle circense, de comèdia no planificada. Cimeres mundials, reunions de família política amb els pertinents cunyats descarats. A l'inici, tots asseguts a redós d’una taula, però a mesura que els debats avançaven, les reaccions semblen cada cop més les d’un sopar de Nadal familiar a l’hora dels torrons, una mica incòmode, carregades de recel i amb molta, molta, filigrana retòrica que no va enlloc.

Catalunya, com sempre, és un lloc ple de contrastos, un espai on la política, la cultura i la societat tenen una manera singular de relacionar-se amb la política espanyola marcades per tensions o accents propis. Les converses polítiques de taverna a Catalunya no han perdut la seva intensitat amb escarnis polítics que no només han estat afortunats, sinó que han arribat a ser tant o més influents que algunes declaracions oficials. Tanmateix les festes majors s’han enriquit amb un "Cercavila Virtual" des d’on seguir el recorregut dels gegants i dels capgrossos a través de les aplicacions mòbils. Pura tecnologia agafada del bracet amb la tradició i la festa.

Aquest període anual ha estat observat com mai pels meteoròlegs i els ciutadans que n’han patit els efectes adversos del canvi climàtic que alguns encara neguen. La pluja imprevisible i la calor exagerada enguany han gaudit de molt protagonisme. De la sequera aspra als estralls apocalíptics en un món on “la pluja no sap ploure” cada vegada més.

A Barcelona va fer fortuna la notícia sobre una aplicació nova que empra intel·ligència artificial per predir el trànsit amb una precisió gairebé fabulosa. Tot rodolava bé fins que es va demostrar que la IA no era capaç de predir un embús en horari punta de divendres malgrat els cotxes del futur amb el trànsit de sempre.

Aquest ha estat l’any en el qual s’ha consolidat la revolució de les cafeteres d’alta tecnologia que més enllà de preparar-ne una tassa de les varietats més exòtiques ara es permeten fer una diagnosi de la nostra salut i ens aconsellen sobre com suportar i millorar la jornada laboral. El cafè del desdejuni ja destil·la més decisions que nosaltres mateixos.

Era previsible el retorn a les arrels de les xarxes socials per sobredosi d’informació superficial. Moltes persones han començat a refugiar-se en les xarxes socials més retro. Ha tornat Facebook, ha sobreviscut tot i estar considerada una mena de "refugi per a avis", ha reviscolat quan alguns han descobert que encara poden compartir-hi vídeos de gats com si visquéssim al 2010. Una petita contrarevolució enmig de la tempesta digital actual!

Bon any!

Bon Nadal!

 

Pessebre vivent al menjador de casa.

 

Començaré pel final trencant el punt d’intriga: he estat avi. En Martí ha tret al cap al món després de repensar-s’ho cinc dies al termini que la metgessa va prescriure. Ben pensat s’hi ha d’estar molt bé, d’allò més acollidor, calent i còmode, a l’úter de la mare. Un procés de nou mesos que ara es compta a setmanes, quelcom que jo em feia traduir a mesos, una prevenció -un prejudici, per entendre’ns- com la de comptar les grans quantitats a pessetes per copsar-ne la magnitud amb la precisió aproximada de fa unes dècades.

Ha estat un procés llarg, el propi de les dones embarassades sense massa misteri pel que fa al sexe del nounat. Una analítica permet determinar-lo des de bon principi. La incertesa acolorida entre el blau cel o el rosa pastel nostàlgics de quan naixíem en una palangana és història. Per això en Martí ha estat en Martí des de les primeres setmanes -mesos- de gestació. La personificació fa que el desig per posar-hi cara, no gènere, tingui nom. A casa no demanàvem què fa el nen sinó com està en Martí. Benvingut! Hem evolucionat d’aspirants a avis insistint, directe o subtilment, amb quina il·lusió ens fa veure com la família s’eixampla a la realitat d’aquests dies propers a Nadal. Certament podríem parar el pessebre vivent al menjador de casa.

La constatació de la vida, el goig de veure néixer una criatura adquireix una perspectiva diferent quan es tracta d’un net. Quelcom que no requereix del nostre concurs ni de la nostra voluntat per caparruts que puguem haver estat perquè l’empresa i la responsabilitat no recau en nosaltres. El deure és subsidiari, com de segona o de tercera mà, respecte dels progenitors. En aquest fonament, ja que ho tenim demostrat havent estat pares a qui hem traspassat el miracle de la procreació, els avis ens ho mirem des d’una perspectiva -sovint descatalogada- que ens permet de malcriar i consentir -entesos amb moltes cometes- sota la lupa de les indicacions que ens encomanin. Aquest és un altre capítol que encara no hem estrenat.

Dels records de la vida, el naixement dels fills és el que s’enduu la palma. La prèvia amb els neguits i les alarmes; des dels dolors precedents als moros de la imminència, del “quin mal” al “ai, que em moro” hi ha l’espera final i el moment decisiu que com a avis ens estalviem. Assistir al part és emocionant, intens. Recordo el pediatre alertant-me que si em desplomava no em colliria per raons obvies de calibre que vaig assumir mentre les cames em tremolaven. Sostenir-los, tenir la certesa que el primer que han vist quan obriren els ulls és el nostre rostre, el mirall on s’hi reflecteixen les semblances. La presentació formal -Ei, soc el teu pare! -s’intensifica amb l’abraçada tendra sostenint un cos minúscul i desvalgut. Massa delicat per a tanta inexpertesa.

A en Martí el vaig conèixer a l’hospital -Els teus avis, Martí! -va fer el meu fill. Quina il·lusió més emocionant. Allí al bressol funcional de les clíniques reposava el nostre net tot just amb un parell de dies de vida, absolutament en rodatge com un mecanisme formidable a qui la vida li acabava de donar corda. És sense cap mena de dubte el nen més maco del món que rondinava així que l’apartaves -a desgrat del pare o de l’àvia- de la proximitat i del batec de la mare. Jo em vaig abstenir de la temptació de portar-lo a coll i bressolar-lo amorosament. Tot arribarà. Massa tendre per manipular encara.

Fotos i més fotos caient en la dèria de tots els avis per instal·lar també a les pantalles la imatge del net més maco del món. En la segona visita ja a casa seva tornes a constatar com s’assembla a la fotografia oficial que els pares et permeten de distribuir i de compartir amb aquells que et són propers. Una imatge enganxada als plecs de la memòria que s’anirà renovant a mesura que es fan grans o el primer dia que deixi anar la paraula avi com un esgarip afectuós.

Per ara en Martí fa poca cosa. Mama, dorm i, de tant en tant, obre els ulls amb la curiositat de qui ho té tot per fer, mirar, escoltar i viure. Per molts anys, Martí! A les seves descobertes s’hi podria contrastar la nostre novetat, ell mateix. Per ara el joc de miralls es va definint. Els ulls i les celles són de mare, hi ha un acord unànime al respecte. Segons el pare, compensant els parers, les mans són de la nostra banda. I la tieta, novella i acabada d’inaugurar, diu que ella de petita tenia el mateix cabell i uns ullets similars. A mi m’encisa la manera de posar la mà amb el puny tancat a sota de la barbeta com jo acostumo a fer sovint. La conclusió és que és una mica de tothom qui se l’estima.

Benvolgut Martí!