Pessebre vivent al menjador de casa.

 

Començaré pel final trencant el punt d’intriga: he estat avi. En Martí ha tret al cap al món després de repensar-s’ho cinc dies al termini que la metgessa va prescriure. Ben pensat s’hi ha d’estar molt bé, d’allò més acollidor, calent i còmode, a l’úter de la mare. Un procés de nou mesos que ara es compta a setmanes, quelcom que jo em feia traduir a mesos, una prevenció -un prejudici, per entendre’ns- com la de comptar les grans quantitats a pessetes per copsar-ne la magnitud amb la precisió aproximada de fa unes dècades.

Ha estat un procés llarg, el propi de les dones embarassades sense massa misteri pel que fa al sexe del nounat. Una analítica permet determinar-lo des de bon principi. La incertesa acolorida entre el blau cel o el rosa pastel nostàlgics de quan naixíem en una palangana és història. Per això en Martí ha estat en Martí des de les primeres setmanes -mesos- de gestació. La personificació fa que el desig per posar-hi cara, no gènere, tingui nom. A casa no demanàvem què fa el nen sinó com està en Martí. Benvingut! Hem evolucionat d’aspirants a avis insistint, directe o subtilment, amb quina il·lusió ens fa veure com la família s’eixampla a la realitat d’aquests dies propers a Nadal. Certament podríem parar el pessebre vivent al menjador de casa.

La constatació de la vida, el goig de veure néixer una criatura adquireix una perspectiva diferent quan es tracta d’un net. Quelcom que no requereix del nostre concurs ni de la nostra voluntat per caparruts que puguem haver estat perquè l’empresa i la responsabilitat no recau en nosaltres. El deure és subsidiari, com de segona o de tercera mà, respecte dels progenitors. En aquest fonament, ja que ho tenim demostrat havent estat pares a qui hem traspassat el miracle de la procreació, els avis ens ho mirem des d’una perspectiva -sovint descatalogada- que ens permet de malcriar i consentir -entesos amb moltes cometes- sota la lupa de les indicacions que ens encomanin. Aquest és un altre capítol que encara no hem estrenat.

Dels records de la vida, el naixement dels fills és el que s’enduu la palma. La prèvia amb els neguits i les alarmes; des dels dolors precedents als moros de la imminència, del “quin mal” al “ai, que em moro” hi ha l’espera final i el moment decisiu que com a avis ens estalviem. Assistir al part és emocionant, intens. Recordo el pediatre alertant-me que si em desplomava no em colliria per raons obvies de calibre que vaig assumir mentre les cames em tremolaven. Sostenir-los, tenir la certesa que el primer que han vist quan obriren els ulls és el nostre rostre, el mirall on s’hi reflecteixen les semblances. La presentació formal -Ei, soc el teu pare! -s’intensifica amb l’abraçada tendra sostenint un cos minúscul i desvalgut. Massa delicat per a tanta inexpertesa.

A en Martí el vaig conèixer a l’hospital -Els teus avis, Martí! -va fer el meu fill. Quina il·lusió més emocionant. Allí al bressol funcional de les clíniques reposava el nostre net tot just amb un parell de dies de vida, absolutament en rodatge com un mecanisme formidable a qui la vida li acabava de donar corda. És sense cap mena de dubte el nen més maco del món que rondinava així que l’apartaves -a desgrat del pare o de l’àvia- de la proximitat i del batec de la mare. Jo em vaig abstenir de la temptació de portar-lo a coll i bressolar-lo amorosament. Tot arribarà. Massa tendre per manipular encara.

Fotos i més fotos caient en la dèria de tots els avis per instal·lar també a les pantalles la imatge del net més maco del món. En la segona visita ja a casa seva tornes a constatar com s’assembla a la fotografia oficial que els pares et permeten de distribuir i de compartir amb aquells que et són propers. Una imatge enganxada als plecs de la memòria que s’anirà renovant a mesura que es fan grans o el primer dia que deixi anar la paraula avi com un esgarip afectuós.

Per ara en Martí fa poca cosa. Mama, dorm i, de tant en tant, obre els ulls amb la curiositat de qui ho té tot per fer, mirar, escoltar i viure. Per molts anys, Martí! A les seves descobertes s’hi podria contrastar la nostre novetat, ell mateix. Per ara el joc de miralls es va definint. Els ulls i les celles són de mare, hi ha un acord unànime al respecte. Segons el pare, compensant els parers, les mans són de la nostra banda. I la tieta, novella i acabada d’inaugurar, diu que ella de petita tenia el mateix cabell i uns ullets similars. A mi m’encisa la manera de posar la mà amb el puny tancat a sota de la barbeta com jo acostumo a fer sovint. La conclusió és que és una mica de tothom qui se l’estima.

Benvolgut Martí!