A les fosques.

 

Ja ho deia aquell: quan tot va bé, marxa el llum! Segurament hi ha un excés d’optimisme en aquest “tot va bé” vist el panorama. Empantanats en les guerres habituals i sense papa mentre el Reial Madrid cau humiliat al pou de la desfeta fa l’efecte que res rutlli com solia. Un desastre que s’ha encarnat des de l’absència -ja és una ironia- entenebrint amb la foscor literal d’una apagada la ret elèctrica que ha comportat que el cabdell de les xarxes de la comunicació i de la informació s’hagi entortolligat de mala manera.

Ara mateix és l’esdeveniment del segle fins que l’equip blanc no torni a guanyar la Champions. Una distopia -com diu l’altre- que ens ha neguitejat per l’isolament vulnerable ocasionat. La cosa té cert caire de novel·la negra amb format sèrie amb un argument ben resolt que ha de permetre segones temporades amb més intriga encara. Tots coincideixen, van estar cinc segons -una eternitat per com de veloç viatja la llum- fatals i llargs com un bolero o una crònica desafinada amb un desamor d’alta tensió amb banyes com a protagonista.

Tampoc jo em resistiré ni us privaré del moment just, passat migdia, així que he perdut la connexió a la xarxa. La primera reacció ha estat maniobrar per mirar de tornar a connectar-me des de l’ordinador. He comprovat la salut del rúter, no és un problema domèstic, ve d’ells. Pateix una mena de parada cardiorespiratòria, una aturada sobtada, inesperada i potencialment reversible de la circulació elèctrica espontània a causa d’un procés patològic. Resumint, ha marxat el llum! Que el florescent de l’escala no romangui encès i que l’ascensor no funcioni indiquen que el contratemps pot ser considerat agut.

L’optimisme -per ignorància- en matèria tecnològica m’indueix a pensar que ha estat un tall preventiu pel manteniment de la línia del carrer o que els paletes, aferrissats a enderrocar l’envà d’un habitatge en obres de l’edifici, han aturat el subministrament una estona. Cal esperar, ja tornarà el llum aviat com ha succeït en altres ocasions. Tinc aquesta esperança perquè l’àvia -95 anys a les cames- acaba de baixar al carrer amb un caminador destinació al banc de les absències, un espai on el destí passa llista diàriament als convocats. Em neguitejava que l’ascensor no funcioni.

Passa el temps i no hi ha indicis que l’avaria se solucionarà en un temps prudencial. Sense xarxes visc en la foscor informativa més absoluta fins que he recordat que tinc un transistor de piles, una andròmina oblidada en alguna raconada. El recupero per assabentar-me que tota la Península, tota, pateix els efectes de la fallada elèctrica. L’afer ja evoluciona gradualment de greu, a molt greu i a gravíssim. Surto a la terrassa per comprovar com els semàfors no pampalluguegen i enlloc es veu cap aparador il·luminat mentre les mestresses de casa encara són al carrer.

Escolto en Ricard Ustrell en plena marató a la radio nacional catalana, ens parla més que no pas ens informa de la situació. Testimonis que expliquen el seu cas, la seva anècdota -tragèdia personal- del moment. També entrevista experts -jubilats la majoria- que hi aporten estupefacció i es neguen des de la seva experiència dilatada a fer suposicions. Caldrà esperar, analitzar l’abast i les tones de dades que hauran de revisar i estudiar per si és possible treure’n l’entrellat. Què ha passat, quina ha estat la causa? Un misteri durant les primeres hores que no es resol al llarg del dia. El locutor es converteix en un venedor eficaç de transistors, la ràdio analògica amb piles, que ens permet no sentir-nos tan sols i menys acollonits. Aquells que vam somriure davant de l’acudit del farcell de supervivència ara ens en penedim. Sí que calia un transistor quan la nevera esdevé un termòmetre emocional que no perdem de vista sense obrir-la per comprovar si els pollastres tornen a cantar o si les hamburgueses ja han començat a deambular com zombis comestibles.

El caminador de la sogra, de línies esportives aerodinàmiques, plegable, turbo-estàtic i amb extraordinària capacitat de maniobra i de gir precís, encara no levita ni puja escales. Passada una bona estona elles han arribat a casa, un alleujament extraordinari. La faig una heroïna pujant les escales fins a un novè pis sense ascensor. Una gesta que, espero, li hagi carregat l’ànim i la confiança en ella mateixa. Tota una proesa. Tanmateix m’ha entendrit que els fills, ambdós, hagin passat per casa en una visita llampec per comprovar que no se’ns han esgotat les piles del transistor i no hem obert les portes de la nevera en va.

El panorama intimida. Testimonis de gent encallada a les estacions. Serveis que no funcionen. La imatge de la petroquímica a Tarragona encenent torxes olímpiques brutes o la manca d’efectiu per comprar un entrepà o llogar un taxi ens fa ben conscients de com de fràgils i d’exposats vivim. Talment uns turistes de la vida una diada sense  GPS demanant com arribar a la Sagrada Família.

No me n’he pogut estar, davant la foscor informativa que els governants també comparteixen respecte de les causes del greu accident sense precedents, d’imaginar els culpables. Segur que m’ho he empescat engrescat pel format d’intriga que presenta l’afer. Primer he pensat que es podia tractar d’una revenja dels serveis israelians -el Mossad- emparats en la tecnologia per sabotejar el país que els ha desnonat uns contractes milionaris per la venda d’armes. Després, influenciat per la xerrameca radiofònica diversa, que podria tractar-se dels tentacles bèl·lics russos. Tampoc excloc una oscil·lació sobtada a causa de la tensió aranzelària. El president del país no descarta cap opció. Tot és, doncs, possible. A mesura que els tertulians -jubilats, ja que els especialistes en actiu tenen prou feina-, revelen la desaparició brusca de 15 gigawatts, l’equivalent al 60% de l'electricitat que es consumeix en aquells instants, ho tinc claríssim. Ha estat el robatori del segle. Quant valen al detall, comptador a comptador, 15 GW d’energia elèctrica? Uns espavilats han pispat aquesta energia que vendran al mercat negre entre consumidors de malviure a preus rebentats. Una milionada! Ep, un consell, no canvieu de companyia ni us passeu a cap distribuïdora sospitosa mig pirata.

Identificats els presumptes culpables he reflexionat respecte de les possibles conseqüències que s’hauran de comptabilitzar. Les pèrdues econòmiques també poden ser astronòmiques, com l’apagada que patim. A l’altre platet de la balança hi posaré allò positiu. Poques coses, n’esmentaré només un parell, ens ha ensenyat que rere les pantalles hi ha vida i podem subsistir amb goig fent una cervesa en una terrassa pagant amb xavalla. La segona, un efecte demostrat en altres apagades històriques, l’increment de la natalitat, ja que la foscor encén l’alegria conjugal.

Afortunadament a casa s’ha recuperat la relativa normalitat amb la tornada del llum passades les deu de la nit. Només hem tingut temps de sopar a la llum de les candeles. M’aventuraré, el santoral es decantarà a l’hora de posar nom a alguns nadons que han estat concebuts a l’empara d’una espelma aromàtica. Properament sentirem cridar les criatures nounades amb el nom de Clara, Sol, Candela, Llúcia, Llum, Aurora, Blanca...

A quarts d’onze ha tornat el llum. He deixat la capsa de mistos sota del coixí i, com acostumava de petit a Can Francó de Cavallera, la palmatòria a la tauleta de nit. He bufat l’espelma i s’han encès els estels.

 

La Setmana Santa.

 

Una celebració religiosa molt important al món cristià. Aquesta festivitat commemora la passió, mort i resurrecció de Jesucrist farcida d'actes litúrgics, processons i tradicions que varien segons les localitats. Tot i que Catalunya no és una de les comunitats més conegudes per les seves celebracions de Setmana Santa en comparació amb altres indrets, com Andalusia o Castella, compta amb un patrimoni ric i divers que combina religiositat, història i cultura popular.

La Setmana Santa té els seus orígens en les celebracions cristianes medievals, quan les confraries i les parròquies organitzaven processons per representar els passatges de la Passió de Crist. A Catalunya, moltes d’aquestes tradicions es van consolidar durant l’època medieval i han evolucionat al llarg dels segles, barrejant elements religiosos amb elements locals.

El cicle de la Setmana Santa comença amb el Diumenge de Rams, que recorda l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem i s’estén fins al Diumenge de Pasqua, que celebra la seva resurrecció. Es commemora l’últim sopar i l’inici de la Passió. El Divendres Sant és un dia de dol per la crucifixió i mort de Jesús, que culmina el Diumenge de Pasqua amb la festa per la resurrecció.

Una de les característiques principals de la Setmana Santa a Catalunya també són les processons, tot i que no són molt espectaculars, tenen un caràcter més auster i intimista. Algunes de les més destacades són la Processó del Sant Enterrament a Barcelona, una de molt emblemàtica que té lloc el Divendres Sant. Organitzada per la Confraria de la Puríssima Sang, desfila des de la Catedral de Barcelona amb imatges religioses i penitents amb vestits tradicionals. En destaca el Crist de Lepant, la talla del segle XVI que simbolitza la victòria cristiana en la Batalla de Lepant (1571). A Terrassa sobresurt la Processó de la Passió, de les més antigues de Catalunya, amb més de 400 anys d’història. Amb diferents confraries inclou representacions dramatitzades de passatges bíblics. A Tarragona, amb una forta tradició, destaquen les processons del Sant Enterrament i el Via Crucis, que recorren el centre històric amb solemnitat. A Lleida, la Processó dels Armats és una desfilada singular on els participants, vestits de soldats romans, escorten les imatges religioses.

A diferència d’altres llocs, la Setmana Santa a Catalunya té alguns elements propis com el de cantar caramelles el Diumenge de Pasqua, una tradició a molts pobles de Catalunya amb cançons populars que anuncien la resurrecció de Crist. Els cantaires van de casa en casa rebent almoines en forma de diners o de menjar. La Mona de Pasqua és un dels dolços més típics de la Setmana Santa catalana, un pastís decorat amb ouets de xocolata que regalen els padrins als seus fillols. Antigament, era un tortell amb ous durs, però avui en dia ha evolucionat cap a veritables elaboracions artístiques. En  algunes localitats, com Vic, es conserva la tradició de vestir les imatges religioses amb robes especials per a les processons, una pràctica que es remunta a l’època barroca.

Malgrat que La Setmana Santa avui en dia manté vives moltes tradicions, en algunes zones ha perdut part del seu caràcter religiós per convertir-se en un esdeveniment cultural i turístic. Es combinen actes religiosos amb activitats lúdiques, mentre que en pobles petits la celebració continua essent més íntima i familiar. S’han recuperat algunes processons i rituals que s’havien perdut gràcies a l’esforç de confraries i d’ajuntaments com a manifestacions singulars per promoure el turisme cultural.

La Setmana Santa esdevé una barreja de devoció, història i cultura popular. Una mostra viva del patrimoni en un món cada vegada més secularitzat. Un pont entre el passat i el present que vol mantenir el record que forma part de la identitat col·lectiva.

Bona setmana “santa” per als devots i dolces vacances per als curiosos.

Si us plau, senyor, faci un tracte.

 

La premsa es fa ressò d’un decret estrambòtic que ha entrat recentment en vigor, afecta la pressió de l’aigua a la dutxa per tal de poder tenir cura dels cabells “preciosos” color pastanaga incert de qui l’ha signat. Em pregunto si la mesura també ens abasta als calbs ja que no ho especifica cap addicional que en modifiqui l’exposició normativa o els articles que s’hi despleguen. Si no hi ha dutxes exclusives per als que pentinen serrell i florides margarites colaterals es tractaria d’un cas de solidaritat capil·lar tot “alliberant l’aigua perquè la gent pugui viure” que m’emociona en el supòsit que m’arribés a afectar per com estan els afers globals, encara que -com fa la saviesa popular- aigua amb la que no t’has de mullar, deixa-la brollar!

L’Enrique Santos Discepolo l’argentí que signa Cambalache, un manifest per a bandoneó amb harmonies de tango, l’encertava amb precisió ja a la dècada dels anys trenta del segle passat: “Que el món fou i serà una porqueria, ja ho sé. En el cinc-cents deu i al dos mil també”. Ens advertia que “Si hom viu en la impostura i l’altre afana en la seva ambició tant és que sigui capellà, matalasser, rei de bastos, barrut o polissó. Quina manca de respecte, quin malmetre la raó. Qualsevol és un senyor, qualsevol és un robador”. Una melodia trista, com la majoria de tangos ravalers, que ens acosten el desamor esparracat o el fatalisme civil com en aquest cas.

“Si us plau, si us plau, senyor, faci un tracte. Faré el que sigui, senyor. Aquests països ens estan trucant per llepar-me el cul. Es moren per arribar a un pacte”. Discepolo tenia tota la raó, qualsevol no és un senyor. Els discursos de gran projecció mereixen maneres més subtils encara que sigui des de la hipocresia. La primera línia de la política, la més poderosa i altiva no es pot permetre la vulgaritat matussera per molt planera i entenedora que sigui. L’estil del tal com raja és més propi de l’àmbit privat, amb sabatilles i sense corbata, que no pas recitat en un faristol envoltat de mitjans periodístics. Cert! De porc i de senyor se’n deu venir de mena.

 El deliri aranzelari de no estar per l’angoixa comercial que porta associat és un argument trepidant amb molt de joc novel·lesc, com un llibre de cavalleries,  amb girs de guió sorprenents i imprevisibles que pot tenir moltes temporades, farcit de personatges que se’ls veu el llautó mentre ens deixen amb el cul a l’aire sense llepar un dia de tramuntana. En el paper de firaire cridaner com acostumen les tómboles a la festa major s’han repartit garrotades econòmiques -aranzels- venent sense cap seducció butlletes aleatòries com qui rifa d’esma una nina Chochona o un Perro piloto. Una muntanya russa d’impacte voluble sense un objectiu aparentment definit o planificat -poca broma- que pot col·lapsar la globalitat econòmica. La Xina s’emporta la trompada més forta amb un ull de vellut enfilada en un Dragon Khan d’interessos estratosfèrics.

Entre el caos monumental -urbi et orbi- i les pèrdues provocades, el raonaments són de swing amb un pal de golf i amb una gorra ben calçada per no despentinar el bonic serrell escomès per la forta pressió de la dutxa. La recomanació explícita consisteix a empènyer a la compra d’accions de borsa a la baixa en una setmana molt negra provocada per ells mateixos. La tempesta perfecta en un oceà financer que just quatre hores més tard es va encalmar tot seguit de l’anunci d’una pausa parcial dels aranzels. Wall Street ressuscitava i agafava oxigen amb una remuntada històrica en el preu de les accions. Una casualitat? Vel·leïtats borsàries? Arravataments o capricis passatgers? Els malpensats -sempre n’hi ha- sospiten que s’han manipulat els mercats a favor dels seus interessos i beneficis, els dels seus familiars, empresaris i algun polític passavolant afí a qui falten dits per comptar els guanys.  

Profètic Discepolo: “Qualsevol és un senyor, qualsevol és un lladre”. Entre el desconcert i la incertesa s’haurà de veure cap on evoluciona tot plegat mentre el rei de bastos carregat d’ocurrències disbauxades ens posa els pèls de punta. Una nova era clarament postdemocràtica treu les banyes en un horitzó amb pell de gallina. El món castigat pels aranzels serà capaç de plantar-hi cara o d’aturar-los? Permeteu-me que faci servir el nou llibre d’estil vigent, perquè les guitzes als collons mercantils -les hòsties! - tard o d’hora també reboten.