La
premsa es fa ressò d’un decret estrambòtic que ha entrat recentment en vigor, afecta
la pressió de l’aigua a la dutxa per tal de poder tenir cura dels cabells “preciosos”
color pastanaga incert de qui l’ha signat. Em pregunto si la mesura també ens abasta
als calbs ja que no ho especifica cap addicional que en modifiqui l’exposició
normativa o els articles que s’hi despleguen. Si no hi ha dutxes exclusives per
als que pentinen serrell i florides margarites colaterals es tractaria d’un cas
de solidaritat capil·lar tot “alliberant l’aigua perquè la gent pugui viure” que
m’emociona en el supòsit que m’arribés a afectar per com estan els afers
globals, encara que -com fa la saviesa popular- aigua amb la que no t’has de
mullar, deixa-la brollar!
L’Enrique
Santos Discepolo l’argentí que signa Cambalache,
un manifest per a bandoneó amb harmonies de tango, l’encertava amb precisió ja
a la dècada dels anys trenta del segle passat: “Que el món fou i serà una
porqueria, ja ho sé. En el cinc-cents deu i al dos mil també”. Ens advertia que
“Si hom viu en la impostura i l’altre afana en la seva ambició tant és que
sigui capellà, matalasser, rei de bastos, barrut o polissó. Quina manca de
respecte, quin malmetre la raó. Qualsevol és un senyor, qualsevol és un robador”.
Una melodia trista, com la majoria de tangos ravalers, que ens acosten el
desamor esparracat o el fatalisme civil com en aquest cas.
“Si
us plau, si us plau, senyor, faci un
tracte. Faré el que sigui, senyor.
Aquests països ens estan trucant per llepar-me el cul. Es moren per arribar a
un pacte”. Discepolo tenia tota la raó, qualsevol no és un senyor. Els discursos de gran projecció mereixen maneres més subtils
encara que sigui des de la hipocresia. La primera línia de la política, la més
poderosa i altiva no es pot permetre la vulgaritat matussera per molt planera i
entenedora que sigui. L’estil del tal com raja és més propi de l’àmbit privat,
amb sabatilles i sense corbata, que no pas recitat en un faristol envoltat de
mitjans periodístics. Cert! De porc i de senyor se’n deu venir de mena.
El deliri aranzelari de no estar per l’angoixa
comercial que porta associat és un argument trepidant amb molt de joc
novel·lesc, com un llibre de cavalleries, amb girs de guió sorprenents i imprevisibles
que pot tenir moltes temporades, farcit de personatges que se’ls veu el llautó
mentre ens deixen amb el cul a l’aire sense llepar un dia de tramuntana. En el
paper de firaire cridaner com acostumen les tómboles a la festa major s’han
repartit garrotades econòmiques -aranzels- venent sense cap seducció butlletes aleatòries com qui rifa d’esma una nina Chochona
o un Perro piloto. Una muntanya russa
d’impacte voluble sense un objectiu aparentment definit o planificat -poca
broma- que pot col·lapsar la globalitat econòmica. La Xina s’emporta la trompada
més forta amb un ull de vellut enfilada en un Dragon Khan d’interessos
estratosfèrics.
Entre
el caos monumental -urbi et orbi- i
les pèrdues provocades, el raonaments són de swing amb un pal de golf i amb una gorra ben calçada per no
despentinar el bonic serrell escomès per la forta pressió de la dutxa. La recomanació
explícita consisteix a empènyer a la compra d’accions de borsa a la baixa en una
setmana molt negra provocada per ells mateixos. La tempesta perfecta en un oceà
financer que just quatre hores més tard es va encalmar tot seguit de l’anunci
d’una pausa parcial dels aranzels. Wall Street ressuscitava i agafava oxigen amb
una remuntada històrica en el preu de les accions. Una casualitat? Vel·leïtats
borsàries? Arravataments o capricis passatgers? Els malpensats -sempre n’hi ha-
sospiten que s’han manipulat els mercats a favor dels seus interessos i beneficis,
els dels seus familiars, empresaris i algun polític passavolant afí a qui falten
dits per comptar els guanys.
Profètic
Discepolo: “Qualsevol és un senyor, qualsevol és un lladre”. Entre el desconcert
i la incertesa s’haurà de veure cap on evoluciona tot plegat mentre el rei de bastos
carregat d’ocurrències disbauxades ens posa els pèls de punta. Una nova era clarament
postdemocràtica treu les banyes en un horitzó amb pell de gallina. El món castigat
pels aranzels serà capaç de plantar-hi cara o d’aturar-los? Permeteu-me que faci
servir el nou llibre d’estil vigent, perquè les guitzes als collons mercantils -les
hòsties! - tard o d’hora també reboten.
