A les fosques.

 

Ja ho deia aquell: quan tot va bé, marxa el llum! Segurament hi ha un excés d’optimisme en aquest “tot va bé” vist el panorama. Empantanats en les guerres habituals i sense papa mentre el Reial Madrid cau humiliat al pou de la desfeta fa l’efecte que res rutlli com solia. Un desastre que s’ha encarnat des de l’absència -ja és una ironia- entenebrint amb la foscor literal d’una apagada la ret elèctrica que ha comportat que el cabdell de les xarxes de la comunicació i de la informació s’hagi entortolligat de mala manera.

Ara mateix és l’esdeveniment del segle fins que l’equip blanc no torni a guanyar la Champions. Una distopia -com diu l’altre- que ens ha neguitejat per l’isolament vulnerable ocasionat. La cosa té cert caire de novel·la negra amb format sèrie amb un argument ben resolt que ha de permetre segones temporades amb més intriga encara. Tots coincideixen, van estar cinc segons -una eternitat per com de veloç viatja la llum- fatals i llargs com un bolero o una crònica desafinada amb un desamor d’alta tensió amb banyes com a protagonista.

Tampoc jo em resistiré ni us privaré del moment just, passat migdia, així que he perdut la connexió a la xarxa. La primera reacció ha estat maniobrar per mirar de tornar a connectar-me des de l’ordinador. He comprovat la salut del rúter, no és un problema domèstic, ve d’ells. Pateix una mena de parada cardiorespiratòria, una aturada sobtada, inesperada i potencialment reversible de la circulació elèctrica espontània a causa d’un procés patològic. Resumint, ha marxat el llum! Que el florescent de l’escala no romangui encès i que l’ascensor no funcioni indiquen que el contratemps pot ser considerat agut.

L’optimisme -per ignorància- en matèria tecnològica m’indueix a pensar que ha estat un tall preventiu pel manteniment de la línia del carrer o que els paletes, aferrissats a enderrocar l’envà d’un habitatge en obres de l’edifici, han aturat el subministrament una estona. Cal esperar, ja tornarà el llum aviat com ha succeït en altres ocasions. Tinc aquesta esperança perquè l’àvia -95 anys a les cames- acaba de baixar al carrer amb un caminador destinació al banc de les absències, un espai on el destí passa llista diàriament als convocats. Em neguitejava que l’ascensor no funcioni.

Passa el temps i no hi ha indicis que l’avaria se solucionarà en un temps prudencial. Sense xarxes visc en la foscor informativa més absoluta fins que he recordat que tinc un transistor de piles, una andròmina oblidada en alguna raconada. El recupero per assabentar-me que tota la Península, tota, pateix els efectes de la fallada elèctrica. L’afer ja evoluciona gradualment de greu, a molt greu i a gravíssim. Surto a la terrassa per comprovar com els semàfors no pampalluguegen i enlloc es veu cap aparador il·luminat mentre les mestresses de casa encara són al carrer.

Escolto en Ricard Ustrell en plena marató a la radio nacional catalana, ens parla més que no pas ens informa de la situació. Testimonis que expliquen el seu cas, la seva anècdota -tragèdia personal- del moment. També entrevista experts -jubilats la majoria- que hi aporten estupefacció i es neguen des de la seva experiència dilatada a fer suposicions. Caldrà esperar, analitzar l’abast i les tones de dades que hauran de revisar i estudiar per si és possible treure’n l’entrellat. Què ha passat, quina ha estat la causa? Un misteri durant les primeres hores que no es resol al llarg del dia. El locutor es converteix en un venedor eficaç de transistors, la ràdio analògica amb piles, que ens permet no sentir-nos tan sols i menys acollonits. Aquells que vam somriure davant de l’acudit del farcell de supervivència ara ens en penedim. Sí que calia un transistor quan la nevera esdevé un termòmetre emocional que no perdem de vista sense obrir-la per comprovar si els pollastres tornen a cantar o si les hamburgueses ja han començat a deambular com zombis comestibles.

El caminador de la sogra, de línies esportives aerodinàmiques, plegable, turbo-estàtic i amb extraordinària capacitat de maniobra i de gir precís, encara no levita ni puja escales. Passada una bona estona elles han arribat a casa, un alleujament extraordinari. La faig una heroïna pujant les escales fins a un novè pis sense ascensor. Una gesta que, espero, li hagi carregat l’ànim i la confiança en ella mateixa. Tota una proesa. Tanmateix m’ha entendrit que els fills, ambdós, hagin passat per casa en una visita llampec per comprovar que no se’ns han esgotat les piles del transistor i no hem obert les portes de la nevera en va.

El panorama intimida. Testimonis de gent encallada a les estacions. Serveis que no funcionen. La imatge de la petroquímica a Tarragona encenent torxes olímpiques brutes o la manca d’efectiu per comprar un entrepà o llogar un taxi ens fa ben conscients de com de fràgils i d’exposats vivim. Talment uns turistes de la vida una diada sense  GPS demanant com arribar a la Sagrada Família.

No me n’he pogut estar, davant la foscor informativa que els governants també comparteixen respecte de les causes del greu accident sense precedents, d’imaginar els culpables. Segur que m’ho he empescat engrescat pel format d’intriga que presenta l’afer. Primer he pensat que es podia tractar d’una revenja dels serveis israelians -el Mossad- emparats en la tecnologia per sabotejar el país que els ha desnonat uns contractes milionaris per la venda d’armes. Després, influenciat per la xerrameca radiofònica diversa, que podria tractar-se dels tentacles bèl·lics russos. Tampoc excloc una oscil·lació sobtada a causa de la tensió aranzelària. El president del país no descarta cap opció. Tot és, doncs, possible. A mesura que els tertulians -jubilats, ja que els especialistes en actiu tenen prou feina-, revelen la desaparició brusca de 15 gigawatts, l’equivalent al 60% de l'electricitat que es consumeix en aquells instants, ho tinc claríssim. Ha estat el robatori del segle. Quant valen al detall, comptador a comptador, 15 GW d’energia elèctrica? Uns espavilats han pispat aquesta energia que vendran al mercat negre entre consumidors de malviure a preus rebentats. Una milionada! Ep, un consell, no canvieu de companyia ni us passeu a cap distribuïdora sospitosa mig pirata.

Identificats els presumptes culpables he reflexionat respecte de les possibles conseqüències que s’hauran de comptabilitzar. Les pèrdues econòmiques també poden ser astronòmiques, com l’apagada que patim. A l’altre platet de la balança hi posaré allò positiu. Poques coses, n’esmentaré només un parell, ens ha ensenyat que rere les pantalles hi ha vida i podem subsistir amb goig fent una cervesa en una terrassa pagant amb xavalla. La segona, un efecte demostrat en altres apagades històriques, l’increment de la natalitat, ja que la foscor encén l’alegria conjugal.

Afortunadament a casa s’ha recuperat la relativa normalitat amb la tornada del llum passades les deu de la nit. Només hem tingut temps de sopar a la llum de les candeles. M’aventuraré, el santoral es decantarà a l’hora de posar nom a alguns nadons que han estat concebuts a l’empara d’una espelma aromàtica. Properament sentirem cridar les criatures nounades amb el nom de Clara, Sol, Candela, Llúcia, Llum, Aurora, Blanca...

A quarts d’onze ha tornat el llum. He deixat la capsa de mistos sota del coixí i, com acostumava de petit a Can Francó de Cavallera, la palmatòria a la tauleta de nit. He bufat l’espelma i s’han encès els estels.