Aquesta
és l’entrada, l’aportació al blog Miralls
i Espantalls, número cent -100-. Coincideix també amb el repàs que pertoca
de l’any 2014 que ens marxa per reposar a les calaixeres de la història
immediata. Caducat, exhaurit i prejubilat. Ja hi ha a l’andana dels calendaris
un nadó en bolquers esperant el proper rodalies. Tot just aprèn a caminar i a papissotejar
els primers mots. Per ara xiuxiueja inexpert i optimista –Bon 2015! –aixecant
el dit i fent-lo anar com un comandament a distància. Indecís, expectant i amb
ganes de viure, el tenim palplantat al mig del passadís en la incertesa de
quina porta obrirà. Se’l veu sa, espavilat i inquiet. Haurem de veure cap a on
la fa. En seguirem l’evolució.
El
2014 s’apaga amb la saviesa que aporta l’experiència. Fatxenda amb el posat dels
profetes de l’endemà no perd l’ocasió per explicar batalletes. Poques sorpreses
ens pot oferir ja. Encara que sempre pot saltar la llebre amb algun
esdeveniment que el singularitzi una mica més. Per exemple, fa un parell de
dies que ha començat a esquerdar-se el gel de les relacions i de l’embargament
entre Cuba i els Estats Units d’Amèrica. Veure com parlen per telèfon el
president Obama i el germaníssim del Fidel Castro és portada segura. Hauran
descobert el WhatsApp? Un missatge amb
un arxiu adjunt de ritme tropical podria greixar molt la diplomàcia i afavorir-ne
el desglaç.
Així
naixerà el 2015, bressolat per sons cubans amb la gràcia mulata que li
correspondrà al nou equilibri geopolític en una zona d’huracans i de cigars
artesanals. La notícia a la Little Havana,
però, treu fum pels queixals. S’haurà de verificar el full de ruta presagiat
per l’afable Antonio Machín amb molta Esperança
i més txa-txa-txa! Els
apallissats afrocubans no les tenen totes -No
me vayas a engañar- després que els ha tocat d’amanir amb sucre de canya i
promeses Toda una vida. Cuba! En
Hemingway, hi assajava una de les reedicions més reeixides del segle passat, el
mojito.
Afers
de barbuts colrats per la guerrilla, avui molt desmitificats –i rasurats- si
exceptuem la icona Che Guevara. Cal constatar que les barbes mai han passat de
moda als manuals d’història. Aquest 2014 se l’ha deixada -la barba- per exhibir
el cantó més fosc i fanàtic de l’Estat Islàmic decapitant periodistes i
cooperants. Assassins amb una terrible banda sonora on no s’hi escolten boleros
ni les gardènies floreixen al seu hort. S’hi podria percebre el contrapunt -que
no ho justifica- a ritme de tortura dansant amb aires caribenys des de
Guantánamo. Refinaments per a botxins professionals i impunes.
Quina
fesomia tindrà aquest 2015? Per ara és barbamec. Al conjunt de barbuts insignes
hi figura en Mariano Rajoy, que no la hi escauria si associem la pilositat
facial a la estètica contemporània de les ideologies. També el nou monarca
llueix el complement a les fotografies oficials vestit amb els uniformes dels
tres exèrcits. Que on hi ha pèl hi nia l’alegria! Ha estat l’any del recanvi
dinàstic i el tercer de la gloriosa majoria absolutíssima del PP. En el balanç anyal
de govern, també al Mariano, li han sortit moltes clapes. L’any nou, i els Reis
d’Orient, li portaran una carretada d’incertesa i carbó de molt mal pair. Tot
de contenidors per matèries que no sembla pas que el curs que comença hagi de reciclar.
Atur. Corrupció. La Constitució –la Ció,
la de la trobada a cegues al Zurich-.
Catalunya. Forats negres i pous profunds que cal afrontar a l’arena política
amb un posat més torero. Olé, Mariano! Per ara s’ho mira des de la barrera amb
la montera calada fins a la frontera
de les celles resant a la Verge del Pilar perquè el cinquè de la tarda sigui un
toro que li permeti de lluir-s’hi. Al cartell s’hi anuncien braus de la
ramaderia Gürtel amb banyes com
espases. L’afecció taurina –molt a la baixa- viu decebuda pels canvis en la
quadrilla i l’ascens sorprenent d’un espontani que apunta maneres i art. Un tal
Nicolàs, expert en l’engany i la verònica que ja s’ha fet un nom, el Niño de la Moncloa. Veurem com se’n
surt a la propera fira de Sant Isidre a Madrid.
Qui
empitjora a causa de la síndrome del barber és l’Urdangarín. Així que ha vist
les barbes dels veïns pelar, té la seva ben amenaçada. Cues a les perruqueries
amb els Núñez i Navarro, la Pantoja, en Bárcenas, en Jaume Matas, en Carlos
Fabra... Que em perdonin si, per oblit, no esmento a algú. La justícia
funciona? Si no és el cas, viu inquieta i sollevadissa. Just acaba de dimitir
el fiscal general de l’Estat. Una baixa més en la quadrilla Rajoy. No estava,
el fiscal, per posar banderilles a tort i a dret. Després de la querella
catalana, sospito que l’hauríem pogut veure fent-nos gaudir mentre se les heu
–també per Sant Isidre- amb el Miura més ferotge del braus polítics actuals,
els peluts de Podemos. Davant
d’aquest repte, ha preferit tallar-se-la, la cueta; i penjar els trastos de
matar!
A
Catalunya preferim l’atletisme del vertigen a la temeritat taurina d’altiplà.
Emmanillats castellers pel folre constitucional esdevenen la imatge corporativa
de calendari per a societats rampants i cooperatives de l’arbequina. Ni el
president Mas, ni el pretendent Junqueras -tampoc les noies de l’assemblea-
llueixen barba espessa ni haurien d’estar perquè els prenguin el pèl o s’estirin
recíprocament les trenes. El 2014 va començar rimant amb Tricentenari al quilòmetre
zero –ara “sí” és l’hora- de la gastronomia independentista de mercat i de la
cuina de proximitat. Acabem l’any esfullant estelades i amb el posat nostrat de
qui el gat pentina. Enmig, en Duran s’ho contempla sense exposar-hi res ni
trobar-hi massa pèls, sembla més pendent dels galets que solquen en l’escudella
del PP català.
El
canvi climàtic ha continuat fent via durant el 2014. Es manifesta a l’oasi català. “Aquell” –qui era conegut abans com el president Pujol- ens l’ha
feta molt gossa. Una corrua de pagesos i de botiguers ens exclamem a les sales
d’espera de les consultes dels professionals experts en higiene mental i no ho
hem acabat de pair. Aquell destapà un
forat gros de vergonya que irradia potent, però amb menys afectacions de les
que es van calcular. De la collita malmesa se n’ha salvat el serrell d’en Mas,
per exemple. Que ha estat un polític emergent, com un davanter que ha marcat
per l’esquadra al minut de pròrroga un gol que el manté viu i amb aspiracions
quan en podia haver sortir amb el tupè socarrat.
A
la secció d’esports hi fa la xup-xup –o la viu-viu- la melangia gloriosa del
Barça, que qualsevol passat semblaria millor. El món de la competició també
suporta les atzagaiades de l’economia –compadim-los!- Particularment pel que fa
als comptes i als impostos d’un altre paner amb la legítima voluntat de
naturalitzar-los als paradisos fiscals tot esquivant els podis i els trofeus esponsoritzats per Hisenda. És quan,
excepcionalment, el futbol ja no es juga amb els peus i la imaginació levita.
Gaudeamus igitur, fideles! Perquè, tot i que els
meus mecànics de confiança es jubilen, “la crisi és història del passat” i perquè
“aquest serà el primer nadal de la recuperació” –dixit-. Heus ací l’antídot que ens ha de permetre conviure amb la tramuntana
folla i eixugar la llevantada molla -Benvinguda sigui la predicció, Tomàs Molina!
Bon
2015! Que ho sigui de veritat per a tothom. No hi perdéssim l’esperança ni hi deixatéssim
la il·lusió -de rodolí fàcil amb millor, Labró!-.
