Amb la tardor la natura es revolta, la transició del color pinta el
paisatge de tristor bonica. Les fulles es decoloren torrades pels dies i per la
calor garrepa que enguany n'ha amorosit una mica la decadència. Cauen,
mòrbides, amb la promesa de tornar a brotar. No es cansen, curs rere curs,
tenyeixen setembre d'esperança redimint la melangia. El cicle reincideix
entossudit.
Faig una ullada a les previsions per aspergir la cara d'impotència,
l'únic manifest amb què els homes -en la nostra petitesa- podem contraatacar la
fúria dels elements desfermats amb què pretenem conjurar-los. El vent, la
pluja, les sequeres... Hem decidit de fer-ho amb la indiferència si és que som
capaços de romandre impassibles davant d'una tamborinada apocalíptica. Quan els
més vells de la contrada confirmen que mai ho havien vist es tracta de la ràbia
amb la qual la tempesta es revenja.
Plou a bots i barrals. Flashos
que encongeixen la foscor i els cors. Trons sostinguts en ecos nocturns que
espanten les criatures i els quissos covards. Quin temps! Laments que no són
converses d'ascensor perquè la collita ha estat abatuda i malmesa. Diluvia. A
la nau de les espècies -Noè passant llista- hi detecta cada vegada més fantasmes.
Altres han determinat de fer-nos la guitza.
Costa de sostreure's a les ones expansives de la sacsejada sísmica que
ha provocat aquell qui ha estat un
dels referents catalans més insigne. Setembre ha començat inundat, sense cap
mena de dubte, per l'afer de qui ara el poble -i qui n'ha estat incondicional-
anomenen despulladament "aquell".
Les atribucions pretèrites aquests dies són tabú. En clau gràfica podríem dir
que els soferts botiguers i els pagesos esforçats fan cua a les sales d'espera
dels psiquiatres mentre el professional aspergeix píndoles contra la síndrome
del qui ens ho havia de dir. Una erupció,
anunciada pels profetes de l'endemà, que ja apuntava a l'horitzó com unes
orelles de llop retallades en la boirina. Del volcà mediàtic en davallen rius
de lava incandescent.
El diluvi universal està localitzat al nord-est peninsular, confirmen
alguns meteoròlegs, incapaços de predir quan la situació amainarà, veurem
clarianes i el sol radiant tornarà a lluir. Ens dibuixen unes isòbares malcarades
amb nuvolades com dracs enfurismats al cel. Un càstig diví. Ho haurem de patir
a la frontera de la incertesa enmig de l'oportunitat, perquè el que no
atonyina, enforteix.
No ens espanti, doncs, aquest temporal de tardor. Després hauria d'arribar
la calma. Així que amainin els forts vents del desert que ens han despentinat
els palmerars de l'oasi, tornarem a veure sortir el sol. Serem encara més
forts, més exigents i més responsables. Perquè n'hauríem d'haver après. A no
fer tentines d'infant, a no caure en les temptacions i a redimir els pecats d'una
democràcia jove.
Vull acabar amb un càntic d'esperança, d'optimisme. Amb el somni d'una
primavera verda, fresca i neta. Amb el compromís de tothom, on els
representants ho són i no ens venen ni es deixen comprar.
