Impressiona veure el magnetisme que congria aquest equip i els seus
protagonistes. Alguna gent segueix l'autocar i fa marrada per tornar-lo
encalçar així que els ha depassat. Les criatures, esgotant la paciència dels
pares, contemplen bocabadades els cavalls de la urbana vestits de gala; són tres,
com els patges dels reis mags del futbol. Infants que no entenen perquè després
no podran compartir el sopar amb en Messi o l'Iniesta i que aquest miratge hagi
estat tan breu.
No és el millor dia –un dilluns i tretze- per celebrar el triomf a la
lliga. Una manera de conjurar els fantasmes i la ressaca d'un cap de setmana
esportiu i de pneumàtic cremat que encara perfuma la ciutat. Deu tractar-se
d'una estratègia per deixatar l'efecte del dia més lleig de la setmana. Una
festa que es regeix pel calendari lunar i, per tant, llunàtica a mercè de com juguin els rivals.
Enguany s'ha fet. El Barça ho ha aconseguit un any més. O en Messi,
aquest jugador amb cara de ratolí vergonyós, de somriure innocent que fuig dels
protagonismes i tem els micròfons com una pedregada. Treia just el cap
protegint-se de les admiracions desmesurades rere del frontal de l'autobús
descapotable amb un posat de contenció que contrastava amb l'aldarull i
l'eufòria d'alguns companys.
Barcelona s'ha vestit de blaugrana amb banderoles a vessar mentre les
càmeres digitals treuen foc pels queixals. També desfilen les noies de l'equip
femení. Se saben pretext que no aixeca acaloraments dels futbolístics. Qui ostenta
la davantera? I la pitxitxi de
l'edició actual? Són allí, aclaparades, reconegudes –que no conegudes- com una
mena d'aperitiu en un esport tradicionalment d'homes.
La música, el confeti, els herois de la gespa repartint una ració de
circ a canvi de la passió que esquitxen. Què donarien els polítics per gaudir
del poder de convocatòria que provoquen aquests futbolistes. Tornen com
legionaris vencedors a la Roma que els victoreja. I en la desfilada, a manca
d'esclaus i donzelles verges, arrosseguen l'equip femení captiu i una copa que
no és de cap metall noble, un calze per a una eucaristia laica amb onze
apòstols. Ferralla simbòlica que focalitza la batalla de titans que han lliurat
per arrabassar-la a l'enemic.
No han conquerit més possessions al continent, l'imperi no ha modificat
les fronteres del territori Champions,
però han consolidat la victòria a les províncies. El Barça com aquella Tàrraco
amb un Tito per Escipió desfila orgullós amb una quadriga dièsel per la
quadrícula barcinonensis.
Es tracta del Barça mai vist, el dels últims anys. El d'en Messi, en
Guardiola, en Xavi, en Puyol... Una alineació d'àlbum per a un sonet del bon
futbol. Excels. Encara que la patacada amb els alemanys de l'aspirina els hagi
aigualit una mica la celebració. Final de cicle, clamen l'oposició i els
contrincants. Només ho salva que l'adversari tampoc haurà de fer obres al
prestatge de les copes d'Europa.
Les catàstrofes i les fallides també passen per quan no es pot mantenir
allò que excel·leix. El que rutlla perfecte només pot anar a pitjor. Millorar
sembla més fàcil, sobretot quan s'ha tocat fons i s'ha arribat al cul del sac.
Que no hauria de ser –toquem ferro- el cas d'aquest equip que rodola per
l'Eixample festiu i saltimbanqui. Avui legió fatxenda i oliada per la glòria i
el llorer que el discret general Tito ha tret a passejar. Abstret i un punt
capficat, el victoriós general llueix l'ombra d'un pegat a l'ull per una ferida
de guerra conferida en covard combat desigual.
