Barcelona 2020. La ciutat viu al caire del
col·lapse turístic. Els creuers disciplinats fan cua pacientment des de la costa
de Salou. El Prat sembla un formiguer de taxis grocs i negres que no donen
l'abast perquè la línia del metro i el rodalies que han de connectar l'aeroport
amb la Font de Canaletes encara s'han d'adjudicar. El rei Mides del turisme governa
la ciutat amb la marca Barcelona. Pa
de pagès Barcelona, espardenyes de
set vetes Barcelona, barretines Barcelona, paciència Barcelona, falagueria Barcelona... I els partits polítics,
assessorats com cal, ara es diuen CiU –o sense la U- Barcelona. Partit Popular Barcelona
–o sense PP-. PSB. Podem Barcelona,
Republicans de la ciutat comtal Barcelona...
També els raigs futuristes que coronen la muntanya de Montjuïc escriuen amb calitja
sospitosa la marca Barcelona
projectada a l'infinit.
Russos freds. Turistes xinesos de pas que
no es refien dels nous botiguers orientals garrepes. Europeus de la tercera
edat daurada. Comiats de solteres etíliques. Japonesos amb tapaboques. I els àrabs
amb papers i diner de plàstic a cabassats han augmentat les visites de manera
exponencial des que Barcelona gaudeix de la tercera mesquita més grossa del
món. Un emir, després que la Qatar
Foundation arrelés al cor del barcelonisme, va decidir comprar la
Monumental, una plaça de braus del segle passat que es va salvar de
convertir-se en un entranyable centre comercial com Les Arenes. Un projecte de
dos mil milions d'euros inicials concretat en tres mil i escaig amb els sobrecostos
habituals. Bona part s'hauria invertit en aixecar un minaret que es pot veure, les
nits de cel clar amb serena d'ull de peix, des de la Giralda de Sevilla.
Al xivarri tronera de les eurosaxones
acomiadant la llibertat sense cònjuge, als concerts de percussió per a
contenidor de reciclatge a la matinada, a les botzines al port delatant que un
creuer eixerit es vol colar, a les campanes i als carillons s'hi ha sumat la
crida a l'oració dels muetzins que cada vegada tenen un deix més semblant al del
vicari d'Olot. La puntualitat marca Barcelona
ha deixat d'escoltar els expressos de mitjanit amb retard i destinació a
l'estació de França per apuntar els rellotges amb els esgarips que tenyeixen el
cel del color verd que irradia aquest dit diví, la fita del profeta. Una ombra
a la Sagrada Família, inacabada encara per decisió de la fundació que la
gestiona. Han acordat, amb bon criteri, alterar el projecte i aixecar el sostre
del temple gaudinià. A veure qui la farà més llarga apuntant els déus?
Si l'alta velocitat torejant la Sagrada
Família va estar un episodi significat de principis de segle, la guerra
religiosa i cultural que assotà després la ciutat va estar més agra. Algú hi va
fer una estratègia per tapar les pretensions separatistes dels catalans després
que el canvi de rei no va estar prou eficaç. Que el pecat fa forat! A les
hemeroteques de l'època hi ha els arguments i les repliques diverses que enrarien
el moment. Els dirigents de la dreta més rància argumentaven que la mesquita
representa uns principis absolutament contraris a la convivència amb uns
valors que entren en col·lisió amb els nostres i amb la Moreneta. Els
milionaris de Qatar contraatacaven dient que els barcelonins marca Barcelona haurien d'estar orgullosos que
els musulmans transformessin el dolor dels braus i les rebolcades del José
Tomás en un centre espiritual.
La polèmica, els sabotatges, els
comentaris a les xarxes, la comunicació en general hi tenia un centre d'interès
permanent i en brases roents, que no s'han apagat encara del tot al 2020. Les
campanyes antitaurines van estar una anècdota comparades amb la guerra santa
marca Barcelona. Religions imposant
la seva capacitat de perdó, de comprensió, d'exemple moral i d'ascensor cap al
més enllà paradisíac a cops de roc per les cantonades de la Gran Via. Va estar
dur d'arribar a aquest estat actual on la ciutat s'ha encalmat, com si es
tractés d'esbravar un cava xarbotat. Barris peculiars en una ciutat atacada per
la síndrome d'una Jerusalem a la catalana. Va caldre molta pedagogia, molts sermons
conciliadors i més estudis macroeconòmics per arribar a entendre que els
bàrbars del nord i els rics del sud ja no ens conquereixen, directament ens
compren.
No va faltar, abans que Catalunya fos
independent, aquells que hi van veure una estratègia per acostar a la foguera
nacionalista els marroquins i els pakistanesos que van tenir dret a votar la
secessió de Catalunya. Un gest dels partits polítics de l'època per estendre-hi
la influència alhora que els immigrants amb papers creien que els seus comerços
també en sortirien beneficiats de l'allau pelegrí que visita la Monumental
Meca taurina. Encara avui dia, al complex turístic de la mesquita, s'hi poden
adquirir, regatejant, toros de plàstic amb banderilles.
Qui ens havia de dir com de rendible ha
estat la iniciativa que ens ha portat al moment actual. La marca Barcelona oneja pels paradisos comercials
de la globalitat. Adossar a la Plaça Sant Jaume, entre l'Ajuntament i la
Generalitat, la rèplica a escala més funcional del Kremlin ha estat un èxit.
Convertir el Passeig de Gràcia en un jardí oriental amb xamfrans escarnint la
Gran Muralla, un encert. Jo crec que l'última proposta de Google per aixecar les oficines a la muntanya de Montserrat, amb gratacels
més enlairats que el minaret, serà definitiu.
"il·luminem la catalana terra,
guiem-nos cap al cel".
