Repasso la notícia respecte de l'autoinculpació d'en Jordi Pujol. La
premsa no aporta res de nou, es limita a comentar el que el personatge va publicar
i a fer balanç dels tripijocs, presumptes, que afecten la llarga nissaga Pujol
Ferrusola. Les xarxes socials van plenes de reaccions: "Pujol nos roba", "El molt
honorable no ho és"...
Seguirem el cas, ben segur. Ja hi ha qui s'encarrega de capgirar-li el
subjecte, al desvalisament. Ja hi ha qui ho embolica tot, el procés amb l'herència
dels Pujol. D'on han sortit els milions que haurien estat cursant un màster tan
negre i tan llarg, com un Erasmus clandestí en un paradís fiscal, a Suïssa, a
Luxemburg o a Andorra. De quina quantitat parlem? Esperem que de tot plegat en
puguem treure l'aigua clara. Perquè seria més decebedor, vergonyós i ofensiu
encara que els diners no hagin sortit de les habilitats pretèrites de l'avi
Pujol. Aquesta argumentació és la menys feridora i la més enraonada de totes. El
llegat de l'oncle indià -feia la cançoneta- amb què, qui ha estat referent en
tots els sentits a Catalunya i de Catalunya, ha decidit explicar la veritat i emetre el comunicat. Ha trigat
una eternitat, tota una vida política fins que el moment català pot haver
disparat les alarmes i els oblits per cortesia, un quid pro quo en matèria de corrupció entre Madrid i Barcelona, que
haurien caducat o s'han trencat.
El tòtem català més pal de paller des de la transició tindria també les
mans i la consciència tacades. Vint-i-tres anys de govern poden donar per
teixir moltes complicitats. Per establir regles del joc poc transparents afavorint
els propers, la nissaga per exemple. Ja no es tracta de col·locar un fill en
càrrecs diversos o de pretendre establir un poder electe de caire hereditari.
Això ja ho havíem paït. El problema encara es tornaria més escandalós si el 3%
proclamat sense embuts per en Pasqual Maragall al Parlament arribés a tenir un fonament
demostrable. Resultaria que la corrupció, en la recuperació democràtica, ha
estat una matèria transversal. O quan els camins del contraban ètic permeten
fer nit a Andorra la Vella de camí cap a una illa tropical.
Les arenes sollevadisses del desert van soterrant l'oasi català. I en
la revenja diferencial hi floreix un arreu hi "cuecen habas" que vol disculpar, com a mínim justificar, aquells
del "y tú más". Ja no ens
llancem innocents pastissos de nata a la cara perquè el cinema mut d'altres
sessions s'ha tornat eixordador. Entre passi i passi de la pel·lícula d'estrena
en aquest festival dels malsons s'hi projecta un noticiari breu amb dos avis
protagonistes demanant perdó -Ho sentim molt, no tornarà a passar...
Quin pam de net ens resta per poder-hi pasturar la decència, la
credibilitat i quelcom més, la penitència dels pecats. Què deu haver succeït a
les clavegueres de la política perquè s'hagin obturat i en surti aquesta ferum
que envolta massa personatges públics? El descrèdit fa via. Una epidèmia
preocupant que pot acabar amb les defenses naturals i amb la paciència de la
societat. La fins ara capella de les essències catalanes també té corcs i una
plaga de tèrmits rosega la peanya del líder més idolatrat i majoritàriament
considerat.
En el context polític immediat, alguns partits exigeixen aclarir-ho
fins al final; mentre, ERC celebra d'amagat que li ha tocat la grossa de nadal
sense haver comprat cap dècim. I en Mas, el successor, al·lega que aquest és un
afer casolà, de la família Pujol. No n'hi haurà prou. S'haurà de veure els
esquitxos fins a on arriben. Una lliçó per decidir-se, d'una vegada per totes,
a favor de les llistes obertes i per la responsabilitat unipersonal, de qui la
fa n'és responsable sense que la força de les onades en la tempesta remulli
aquells que s'ho han contemplat des de la riba. S'hauran d'acordar mandats amb
terminis limitats i una deontologia que garanteixi el servei públic sense
pretextos ni forats negres.
Perquè és molt gruixut el que està succeint en la política sigui de
l'àmbit que sigui, nacional, autonòmic, municipal o de la comunitat de veïns.
Massa greu perquè no hi posem fre, mesura, sentit comú i, sobretot, honradesa.
Massa ofensiu tot plegat perquè el presumptes delictes, quan deixen de ser-ho,
de suposats, es converteixin només en anècdota. Diguem que la bombolla del
crèdit polític ha tornat a esclatar. Una vegada més i n'hem perdut el compte.
Quan en Millet, la societat civil i les mestresses que havien fet
aportacions per a l'orgue del Palau es van sentir humiliades i molt enganyades,
semblava ciència-ficció de la tronada. Però és cert, i ho hem assimilat. –o ens
hi hem avesat- enmig de la incomprensió i de l'estupor. I ara, amb en Jordi
Pujol, la sacsejada torna a ser formidable. L'home honest, que en feia bandera,
des del vessant paternalista amb què havia adoptat Catalunya, també ha fet
figa. Què ens resta. Com en sortirà de tocat el procés? Alguns aprofiten per
carregar ferotgement les alforges. Per magnificar el desastre identificant el
dret a la consulta a un sudari de tapar pecats.
Paro les orelles i escolto en la remor de pluja fina una gota malaia
fent forat. Un degotim que taca les esquenes amples de la gent cansada que
caigui femta a totes hores. Ho manifesten abruptament, sense tanta finor,
despullant l'eufemisme. Ja n'hi hauria ben bé prou. I posats a triar -si ens
deixen- alguns estan a favor de les textures casolanes, per llardoses i pudents
que siguin. Però, no ens podem permetre d'integrar l'anomalia en la dinàmica
del quotidià.
S'ha trencat un magnífic gerro xinès de la dinastia de la transició. Un
objecte inútil però valuós –com definia en Felipe González els expresidents-.
En la trencadissa els bocins han envaït algunes raconades que semblaven netes.
Un desori que ens fa qüestionar l'envàs,
on vas? A quin contenidor de reciclatge, en la nova societat que voldríem, haurem
d'encabir els disbarats del passat? Clarament al del rebuig!
