Tot deu ser del color del vidre
amb les ulleres amb què et contemples la vida caducar. Recordo una anècdota
viscuda en primera persona amb un venedor artesà de pisos, un ofici en vies
d’extinció. A alguns d’aquests personatges -desvagats i mancats d’una
assolellada- les agències els encomanaven de passejar clients i claus.
Deambulant per la Barcelona preolímpica de les ofertes immobiliàries d’abans de
la bombolla se li va escapar que un dels habitatges visitats tenia una “mica” d’aluminosi.
Res, poca cosa, només que l’estructura era un pèl aluminòsica. Un atac de
sinceritat que vaig agrair i associar a la niciesa –només una mica- que aquell comercial capfluix es
va permetre. Se situava entre la veritat i la mentida, al mig en la mesura
justa per arribar al cel del benaurats entre l’ésser, l’estar i el semblar. Els
experts en diuen verbs copulatius o predicatius que lliguen la cosa amb una
qualitat absoluta, transitòria o dubtosa.
Verbs precisos que no admeten
d’anar a pams. Del dilema d’en Hamlet, “ser o no ser”, ens hem anat decantant
cap al “semblar”. De la cosa en preferim ja no l’essència sinó l’embolcall,
allò que fa l’efecte encara que no ho sigui del tot, només una mica –com deia aquell-. Un mestre que no
comerciava amb pisos em va dir un dia que a la vida no es tracta tant de saber
sinó de demostrar que se sap. Li vaig demanar si amb demostrar sense saber-ne
ja n’hi havia prou. No em va contestar...
La reflexió torna a ser de
rabiosa actualitat en l’afer dels vehicles que no són el que semblen. Resulta
que alguns models d’algunes marques són una mica
–un pèl de no-res- més contaminants del que sembla. Des que s’ha revelat el
petit engany us asseguro que jo ja no dormo amb el meu cotxe. L’he fet fora de
casa i fa nit al carrer. Digueu-me intransigent, però no me n’he divorciat
perquè m’hi encadena un crèdit de per vida fins que la sucursal bancària ens
separi. Quin tràngol!
Quants matins abans d’anar a la
feina li treia la pols, li acaronava els pneumàtics, li deixava anar unes
quantes floretes. Que li seguia tots els apetits. El tenia a cor què vols i ens
adormíem tendrament abraçats en la penombra d’un llum tènue recitant
amorosament les especificacions tècniques del manual de manteniment com qui
recita de memòria un poema d’en Mario Benedetti. Ingrata i pèrfida màquina! No
m’ho puc treure del cap. Visc obsedit i amarat d’una amargor que no puc
reproduir. Quelcom que m’envolta, una aura empudegant que fa qüestionar a
aquells que ens coneixen si ambdós ho hem deixat estar, de fumar.
Quina ràbia, companys! No us ho
desitjo pas. Ara surto de casa fent-me l’orni i el desmenjat. On aquella
fatxenderia amb intermitents, el copet d’accelerador o el lleu grinyol per
cridar l’atenció? M’afanyo, el més disfressat possible i amb ulleres de sol,
m’hi atanso amb indiferència de la que fa mal –intencionada!-. No me’l
contemplo, aliè a les metal·litzades cicatrius epidèrmiques entre els solcs
freds i uns abatuts retrovisors. Sento molta vergonya i sóc incapaç de passejar-hi
com solíem, perquè sí i perquè no podíem viure l’un sense l’altre.
Us confesso que després de l’afer
he subsistit decebut i sense esma. Quelcom que m’ha conduit a cercar refugi contra
el desesper en la farmàcia del barri on unes píndoles màgiques m’aturen de fer
un disbarat. Hauria estat oli en un llum si no fos per un petit efecte –o
defecte- secundari del qual adverteix el prospecte ja que el consum sostingut
del medicament pot provocar lleus trastorns –només una mica- en la coloració epidèrmica de qui en segueix el tractament.
Quelcom que explica l’expectació que provoca el meu aspecte verdós, color
marcià intens fora de context.
Compadiu-me. Feu-me costat. No
tant per l’exclusiva tonalitat color enciam que tragino sinó perquè al neguit present
cal afegir-hi que vaig intentar -davant la magnitud de la tragèdia- una
reconciliació pacífica, però el cotxe havia canviat el pany. Una catàstrofe.
-Sóc verd, semblo un
alienígena i estic sol!
