Contes a la vora del foc.

A la serra de Cavallera, cap a la mitjanit de la lluna plena, les mates de boix es banyen en l'ombra argentada dels estels, i si pares l'orella contenint l'alè sense assolir l'ofec, es percep el trepig de les ferradures calçades a l'inrevés de la muntura del Compte Arnau en un carrisqueig angoixant al penyamort de sorral vermell que en preludia la porta de l'infern proper on un cavall negre dimoni, suat i brillant, desafia la nit i l'univers inabastable a compassats cops de testa amb esbufecs de màquina de tren a vapor mentre a la fondalada, just en aquesta hora, hi comença a néixer la boira puntual que ha de vestir les ribes amb gases de foscor sorda, o de pecat cridaner, que han acabat per emmudir les campanes de la vall i transformar els campanars romànics en escales de gats cap al cel habitat a la matinada només pels galls batussers, ara encisades fites de pedra massissa amb plomes de gallina covarda convertides en senyera de bandolers, refugi de bruixes i quarter d'hivern de la revolta. Per la contrada diuen, a les cròniques escrites en la pell assaonada d'un xai tendral de segles, que també hi fa nit la novícia amb cara d'àngel bella i carnal com el pecat, el que condemnarà el comte i els seus vassalls descendents a cavalcar sense treva per la carena de la serra deixant el testimoni de peülla urpint els camins per on haurà de fugir l'Arnau sense terres i amb massa pecats, que són el que pesen com l'armadura enferritjada i esglaia l'animal d'un color carbó, el de l'infern apagat quan surt les nits de lluna vella cataus enllà per conjurar cavalcant sense destí el mal cap i la roentor a les entranyes amb la fiblada sense enraonar i l'escomesa sense seny d'una passió que el socarrima a foc lent sota la cantarella del mussol confosa amb el cant de l'òliba en concerts d'arpegis nocturns així que la donzella es despulla dels hàbits i de la virginitat a les raconades del monestir embolicats en la tendresa amortallada per la lluna sagrada i pel desig perquè broten unes flors blanques mai vistes com si el pecat es materialitzés en cos i sang amb uns pètals de neu que es fonen a còpia de manyagues i murmuris d'aigua, es tracta de la comunió dels petons d'amagat, secrets, rere els arcs de pedra antiga i dels ciris mil·lenaris que tremolen agitats per l'enveja i la febre il·luminant històries que es van repetint a redós del foc a terra consumint brases mítiques amb cor de roure per redimir la petitesa humana que ens ofega tot explicant, una vegada i una altra, els orígens de la raó de ser resada a ritme de cantarella o de sonsònia amorosa, ritmes assonants en la memòria dels destins bèl·lics que es recorden de quan apareix l'aperduat joglar amb mostatxo encisadorament carregat amb un sac de gemecs i de llegendes improbables, però maques de sentir perquè s'ho empesca apariant facècies com si les escombres de bruixa volessin de veritat, com si pel juny els camps de blat florissin coberts per una mena de farina glaçada molt semblant a la neu pròpia del desembre congelat i el cel metrallés amb una pedregada de gripaus que aterren estrictes com gavines de sang freda a la terra verda de la serra rossolant per la nit infinita que giravolta, proclama, sobre si mateixa en boscúries curulles de caderneres i amb el cucut esmaperdut, sense referents; es tracta dels cops sords que trenquen teules i maquen sobtadament les pomes àcides d'agost amb uns batecs molsuts com de panxa de granota embarassada mentre redoblen marcials al compàs del timbaler agutzil que anuncia la fi del món sota l'anàrquica voluntat justiciera dels déus que han inventat la paraula per tal que les coses, totes, puguin existir i, alhora, narrar la mortaldat d'ocells sota de les pomeres amb un punt d'àcid, i de mort, a l'agost mentre plouen a bots i barrals galàpets grossos com oques farcides de malastruga i paüra. Arribats a aquest punt cal apaivagar el foc de la llegenda per cremar-hi la temença suspesa als ulls dels infants, avivar les brases de la rondalla i tombar la carn del mite a la graella de la versemblança per parar l'orella al ressò de la terra. A la ratlla de la Serra de Cavallera una bola insòlita de foc rauca anunciant el nou dia, la llum tamisada per una plaga de papallones grogues espesseeix l'atmosfera i, mars enllà, dels ports on fèiem l'oportunitat i la fortuna ultramarines n'arriba la notícia, els Buendía estan de dol. Es diu que el cavall del coronel galopa desbocat pels carrers de Macondo.