Repasso els
diaris d’ahir i el panorama polític que viu el país. Quin desastre de canvi
climàtic! A Barcelona fa 88 dies que no hi plou o que cauen escadusserament
quatre gotes testimonials que no arriben a l’anècdota d’un litre diari.
Curiosament a Madrid hi plou, però s’ha trencat aquella predicció que
acostumava a encertar-la d’abans dels satèl·lits meteorològics segons la qual
es replicaven amb un breu interval de temps els fenòmens de Madrid al Ripollès
de la meva infantesa –Plou o neva a Madrid, ja ho farà ací! –repetien els
pagesos, aquells savis i experts homes del temps locals de l’època. Ara ja fa
dies que plou a Madrid i no ens arriba una trista amollegada. Ja ens ho
pronosticava en Raimon fa unes dècades “al meu país la pluja no sap ploure”.
Quina catàstrofe d’hivern! Els ametllers florint al gener o els randells, els mosquits d’estiu,
zumzejant amb el nord i l’oportunitat estacional perdudes. Fa pena veure els
pins menjats pels cucs oportunistes de la processionària o l’olivera
assedegada. El canvi climàtic! La magnitud del desastre té nom, l’Antropocè. Hem catalogat la desgràcia en l’escala geològica de la Terra marcada pels canvis ambientals accelerats
provocats per l’impacte de la població humana i per l’augment del consum. Tenim
l’etiqueta i en celebrem la festa del bateig sense aturador amb gran disbauxa
perquè d’ací a uns quants milions d’anys –o no tants milions- quan els humans
ens haguem suïcidat, a l’hora de la ressaca consumista, així que ens haguem fos
de la faç de la Terra, haurem deixat la petjada. Un llegat sense hereters de
ferralla, brossa, alumini, plàstic, de residus nuclears, de ciment i quitrà, o
de cendres contaminades... que esdevindran el registre estratigràfic del nostre
pas pel planeta. Concloent: tota la merda sedimentada!
Abandono la
crònica apocalíptica fonamentalment perquè és dissabte, cap de setmana i
s’apropa el Carnestoltes –també la Pasqua!-. Visca l’optimisme abans que la
penitència! Visca –per què no?- el canvi climàtic i l’Antropocè, el nou període geològic que hauria començat a mitjans
del segle XX –segons la revista Science-
coincidint amb l’era nuclear, l’augment de la població, la industrialització i
l’ús de l’energia i dels minerals. Del capítol anterior, l’Holocè, a aquest nou
episodi hauria transcorregut la ridiculesa temporal –dia amunt, dia avall-
d’onze mil set-cents anys. Com vola el temps!
Coses del
canvi climàtic o de l’Antropocé que
el nom sí fa la cosa i alleuja els símptomes d’aquesta grip no estacional que
ens afecta en la majoria d’àmbits. A la dècada dels cinquanta del segle passat
en aquest país manava un general superlatiu que era capaç de replicar les
tempestes des del Pardo al Ripollès –a la ratlla amb França-. Espanya era
aliena -a mitjans del segle XX-, doncs, de la nova era que anuncien els de Science. Jo proposaria agosaradament,
per acotar-ho, ressituar-ne l’inici peninsular a la dècada dels vuitanta a
l’era geològica –més casolana- de la Transició,
just on s’inicia el canvi político-climàtic a la Península Ibèrica.
Ha plogut molt
–o gens- en aquesta terra on la pluja no sap ploure i on l’Antropocé també ha causat estralls. Coses del canvi climàtic que
regiren la floració i esveren els mosquits perquè el Corte Inglés ha decretat -just l’endemà de la diada de Reis- que ja
és primavera a Plaça Catalunya.
I així com la
humanitat deixarà petjada, aquesta nostrada Transició
escarnint la nova era, perquè no pot ser d’una altra manera, deixarà també el
seu pòsit dipositat en un jaç d’estrats geològics per als estudiosos de les
prestigioses revistes científiques de demà o dema passat. Caldran exèrcits de
geòlegs uniformats d’arqueòlegs de civilitzacions perdudes per treure les tones
de sediments de corrupció política i econòmica a què ha arribat a causa del
canvi climàtic aquell projecte sense memòria, però il·lusionant, democràtic i
renovador. Resumint: massa merda formant estrats sobre la superfície
peninsular.
