La campanya a les municipals escalfa
motors com els bòlits al circuit de Montmeló. Als boxs de les grans formacions
hi fan vida els candidats i els equips d’assessors, mecànics i enginyers amb
tota mena d’experts per esgarrapar unes dècimes als competidors. La bandera de
quadres blancs i negres, la fita, oneja incerta i cobejada a les places majors
dels pobles i viles de la pell de brau.
Els equips amaguen les
estratègies internes. Han hagut, això sí, de desvetllar les alineacions per escrit
i davant de notari a la junta electoral. Tot sembla enllestit per al gran dia.
Urnes aerodinàmiques amb alerons amortits i cabina pressuritzada al servei de
la cursa que requereix velocitat i resistència. Els capitans en vetllen les armes,
els escuts i els pneumàtics custodiant els secretes estratègics i les
innovacions revolucionàries que veurem evolucionar a la pista durant la cursa.
Per ara, a les rondes de
classificació per a la primera línia de sortida, hi ha les travesses i les
apostes prèvies als resultats. Profetes de l’endemà que, si l’encerten,
l’endevinen acaben de rebre un clatellot contundent en les prediccions a
l’anglesa. Ja se sap, però, que els britànics són rars: condueixen a l’inrevés
i mesuren a pams. El clima, l’alimentació o els aires anglosaxons n’han
singularitzat la conflagració. Ells són més de cavalls i de barrets cridaners.
Històricament han preferit la ferradura que no pas el pneumàtic tou. En Cameron,
de referèndum en referèndum, ja s’ha compromès a deixar opinar respecte de la
permanència a la Unió Europea.
Els circuits més meridionals,
més assolellats i amb el quitrà molt rescalfat –com de boina i llamborda- tenen
el seu què. Nosaltres batallem amb la llum i els petards, el vi amb gasosa i la
xafogor impossible amb un antídot eficaç, la migdiada i les pocions repel·lents
contra dels mosquits i de l’aviram volador divers que envaeix els indrets fins
ben entrada la canícula estival.
Els tòpics periodístics n’han
batejat l’esdeveniment com el circ de la Fórmula
1. Un dels espectacles amb més octanatge, soroll i vertigen amb què el
lleure ens abranda i els radars de tràfic ens corglacen. Fittipaldis del món,
unim-nos! Els identificareu pel serrell despentinat, la cara de velocitat i el
caminar –quan van a peu- propi dels dandis de la nacional cremats pel cautxú, la
gasolina i els peatges.
No puc passar per alt les
curses més modestes i amb més voluntat encara. És la competició de proximitat,
la de quilòmetre zero. Que s’ha vist algun pagès, esquitxant gasoli agrícola,
posant a punt el tractor i la maquinària. O els pescadors en cursa interessada
a la recerca de l’anxova tot farcint olives i projectes esperançats.
Efectivament, és el circ de les eleccions, més un espectacle proper que no
d’escuderies importades amb pilots aliens. De protagonistes majoritàriament
anònims que es juguen la pell sense casc a les cantonades del carrer major
entre la cruïlla sensible de l’església i la interessada de les forces vives.
Som al moment aquell en el qual
el semàfor pampallugueja accelerat i imparable mentre no obre el pas als bòlits
que pugnen per arribar el primer. Període preelectoral que empapera els fanals
i les tanques, obtura les bústies i martelleja amb reiterats espots televisius
l’audiència que aprofita per fer una excursió a la nevera o, directament, per
pixar-s’hi. Cal aquesta despesa? Si no és eficaç, dóna vida quan les retallades
i alguns efectes col·laterals han reprimit el tirabateig obsolet que sembrava
els mercats i les fires de gorres, clauers i bolígrafs amb la marca i els
anagrames dels partits a l’època de les vaques grasses. Deixem que del
finançament se n’ocupin els jutges de carrera –com al·leguen els imputats que
s’hi han untat els dits-.
A les festes anyals de sempre,
a la singular festa major de cada indret, ens hem acostumat a la de la
democràcia que ve pautada no per les llunes ni pel santoral sinó per la convocatòria.
Aquest patró –o patrona- de les urnes municipals se celebra a cor què vols. Es repinten
bancs, s’arreglen carrers i voreres, es comença o s’acaba tot allò pendent que
els adversaris podrien denunciar. És un punt teòric d’inflexió per passar
comptes, fer caixa i repassar promeses.
Una festa de participació que
atrau parades i tota mena d’esdeveniments. Montmeló. La fira dels pagesos
aprofitant la immediatesa del Sant Isidre llaurador. El Saló Internacional de
l’Automòbil amb la instantània a vehicle aturat per a la història d’en Mariano
i l’Artur, pilot i copilot respectivament. La dels productes de la terra. Els
venedors de globus i crispetes. Qualsevol pretext que congriï audiència,
votants i consumidors en potència ho propicia. Que també sigui la fira de la
il·lusió.
Per qui apostarem? Com que ens
hi juguem els calers, ens hi hauríem de fixar. Costa de saber quin resultat i
rendiment tindran aquests prototips de la vida social i política. Embolcallats
i carrossats per cridar l’atenció m’agradaria poder esbrinar les il·lusions i
l’eficiència que hi esmerçaran. Em decanto pels de conducció fàcil, sense
soroll innecessari, poc consum, fiables.
-Disculpi! Quins són els que juguen
net?
