La moguda
feminista alça la veu i pren el carrer. Les dones aixequen el dit, són més
visibles que mai, tenen criteri, tenen veu -i vot!- en aquesta precampanya
electoral que també les ha empès a ser més conscients del seu paper a l’hora de
decidir què s’hi juguen. La meitat de la població porta trenes i es declina des
de la sensibilitat femenina. Dones! Són matèria delicada, que no feble, i votants
de ple dret que el paternalisme patriarcal darrerament ha tornat a sacsejar
barroerament.
Les feminazis diuen que “Ens estan
assassinant, ens volem vives”. Es queixen de la diferència salarial o de la
menor presència en llocs de comandament i de responsabilitat. Tenen clar que si
“Nosaltres parim, nosaltres decidim”. Que estan cansades de la manca de
referència i de reconeixement als àmbits històrics. La dona ja no és ni vol ser
aquella gran senyora a l’ombra falocràtica dels genis gairebé sempre en masculí
que figuren als àlbums de cromos.
Deu ser perquè
els pactes els carrega el diable o perquè els partits d’esquerres espanyols fan
una oportunitat a reactivar la base de votants progressistes, els motius pels
quals la dreta apuja el to davant del moviment feminista “d’extrema esquerra”. Ataquen
les feministes progressistes que han “monopolitzat” la protesta. El dirigent del
PP, el remasteritzat Pablo Casado, va criticar que aquestes feministes no hagin
sortit, segons ell, en defensa de les parelles “agredides” dels guàrdies civils
d’Altsasu, ni de la lletrada de l’administració de justícia que va declarar
dimecres al judici del Procés, Montserrat del Toro. Es podria dir que ha
rebaixat la categoria a anècdota molt agafada pels rulós.
Des del
cretaci s’han recuperat fòssils i estris del parament de la llar que avalen la
idea que les dones han presentat denúncies per haver estat víctimes de
violència de gènere obtenint immediatament avantatges econòmics i laborals. Un
equip de contrastats paleontòlegs assenyala que la Península té una mala imatge
immerescuda en aquesta matèria, quan la realitat és que es tracta “d'un dels indrets
del continent euroasiàtic amb menys violència de gènere”, i que hi ha paritat
entre homes i dones, però succeeix que “al paradís de l’equitat i l’exquisida convivència
hi ha una confusió molt gran entre igualtat d'oportunitats i igualtat de
resultats”.
Regirant entre
els annals més recents es constata l’existència d’una tribu majoritàriament de
dones -i bruixes feministes- emparades per una llei de violència que finança
l'auge que viu actualment el moviment, “pels diners de les subvencions que
rep”, que li permeten “moure les masses radicals”.
Seguint el fil
de l’argumentari no s’han oblidat que a l'escola pública s'està utilitzant les
nenes “com a instrument contra l'home”, educant les criatures amb consignes
perquè se sentin superiors. Reblen el clau confirmant que són feministes de
debò. I una veu femenina -també hi havia negres simpatitzants de l’esclavitud- reclama
que als que cometen feminicidis se'ls apliqui “la cadena perpètua”. Conclou definint
el que ara s’anomena “violència intrafamiliar” -que no de gènere perquè també hi
ha violència contra el infants, els ancians i altres espècies domèstiques- s'ha
de combatre “amb més penes i més contundents, i amb més control policial, i que
la gent no cobri per sortir al carrer amb una samarreta lila.
Ai les dones! Ahir
milers i milers de persones es van mobilitzar al llarg del dia. Estudiants, jubilades, migrants...
Dones plantant cara a vells plantejaments que, ara, alguns s’entesten a negar o
a recargolar. Una protesta global per fer-se sentir i reivindicar els seus
drets.
