Cansat de
llegir notícies negatives estic per negar-me de fer referència a la realitat
que s’esdevé i ens expliquen. Voldria passar per alt el reguitzell de noves que
no són optimistes, esperançadores, prometedores o simpàtiques –per exemple, en Mikimoto imparteix classes als
funcionaris-. Perquè aquests dies les redaccions viuen una conxorxa per tal de
deprimir-nos i enfonsar-nos en la misèria. Espigolant entre les pàgines
decadents de paper o en la lluentor i la pampalluga de les pantalles diverses
només hi ha de positiu que ha plogut. I encara, perquè les calamarsades al Maresme
o les ventades a l’Empordà escabellen de veure la fúria de la tramuntana
bressolant el neguit i la foscor. No suporto el vent!
La resta us la
podeu saltar si no és que us voleu deprimir. Deixo constància de l’advertiment
i no em faig responsable civil -ni subsidiari- dels efectes secundaris que la
lectura d’aquesta crònica poc puntual pugui ocasionar-vos. Advertits, doncs!
1)
La investidura del president del govern espanyol
porta cua. S’ha convertit en un
serial de rèplica i contrarèplica enginyós i amb un punt d’intriga. Tornarem a
votar? En Pedro Sánchez tasta en carn pròpia el que és posar-se d’acord al
servei de tothom i com es refereix “per al bé comú d’Espanya”. El vestit de
galant se li arruga i el gest en el paper de protagonista aspreja. Ja ho diuen
les analistes casolanes –Des que té la pilota a la seva teulada, no fa bona
cara –i deu ser cert, que la processó va per dins. Ja veurem si s’acaba ajuntant
amb el de Podemos –amb cueta- a qui
una segona volta a les eleccions podria afavorir-lo i endur-se el gat a l’aigua.
2)
A l’altra vorera, de camí cap al Congrés dels
Diputats, aturat en un semàfor hi ha en Mariano amb l’americana feta un nyap –unos zorros, diuen allà-. Els llops de
la corrupció el tenen envoltat brandant uns ullals com punyals. Els altra hora
feus victoriosos per a millor glòria del partit són ara tres fronts en carn
viva. A les Illes la Infanta sedent cova una banqueta de jutjat mentre en Matas
declara amb audiòfon –com en Pujol- i reconeix que no va verificar si els encàrrecs
havien arribat al bon port de Mallorca. València tampoc està per a ofrenar noves
glòries al PP amb la Rita amagada i blindada. Resta Madrid que es mereix un
punt i a part.
2.b) L’Esperança
Aguirre és l’única d’entre les cendres de la Comunitat amb les mans netes. Impol·luta
líder que només admet certa responsabilitat política, però de cap altra mena. Ja
ho ha deixat dit, a ella que la registrin, només hi trobaran honradesa i
empenta, la que cal per tornar-s’hi a presentar i aspirar més amunt si pot. Quina
senyora més digna d’admirar! Que dimiteix amb condicions perquè continua o
ressuscitarà quan pertoqui i la tempesta amaini. Especialista en fugides
endavant, com quan va escapolir-se de la guàrdia urbana als carrers de Madrid,
ara ho fa de la corrupció. Ai, Esperança! Enmig de la pulcritud democràtica i
de la netedat que vol figurar, cal recordar el Madrid convuls del 2003 quan
Tamayo i Sáez –uns Ortega y Gasset de la política més casposa- van fer el salt
de la cardina amb el que es coneix com a Tamayazo
d’on arrenca la vocació de primera presidenta autonòmica, ella, la lideresa, ja havia estat la primera
presidenta del Senat. Na Esperanza Aguirre Gil de Biedma, Dama Comandant de l’Imperi
Britànic per obra i gràcia de la reina Isabel II del Regne Unit encara pot
batre un altre rècord a favor de la paritat de gènere, arribar a ser Presidenta
d’Espanya tot aprofitant la desmemòria –l’amnèsia sense criteri- d’aquells que
la troben captivadora. Política de soca-rel i encisadora de serpents.
3)
Per arrodonir-ho, en la crònica comprimida dels
esdeveniments rellevants, el monarca jubilat, en Joan Carles I, és portada per
les declaracions emeses a una televisió francesa que la TV1, tot i coproduir el documental, ha decidit endreçar-lo a l’armari
dels fantasmes. Revela el rei que el general Franco –agafats de la mà- li va
encomanar que preservés la unitat d’Espanya.
4)
A Madrid, zelosos i preventius, engarjolen uns
titellaires. L’expressió més innocent i rudimentària, la més previsible de les
arts escèniques, es torna altament delictiva. Un jutge que no s’ha begut l’enteniment
–en calen tants d’aquests!- va decidir tallar-ho en sec –A la presó tirititeros!- Tampoc seria rar ni poc
assenyat que la poetessa Dolors Miquel romangués a la cangrí després de deixar
anar el tros de parenostre de la Missa
pagesa al Saló de Cent, I no permeteu
que els fills de puta / avortin l’amor, facin la guerra, / ans deslliureu-nos
d’ells.
5)
Els dies van farcits, carregats amb bala. Tinc les
àvies de casa en crisi. La ximpleria del parenostre irreverent passi, ja s’encarregarà
la judicatura divina el dia del Judici Final d’administrar justícia als putxinel·lis
i als poetes blasfems. Però el que les ha estabornit literalment ha estat la
imatge d’un Papa Sant esportiu en calçotets i samarreta al costat d’una senyora
amb el rerefons d’una tenda de campanya parada en un indret idíl·lic. Que llur fermesa
d’esperit i la convicció sòlida els consentin de no caure en l’agnosticisme
senil.
I acabo. Em podria
allargar. A les cinc d’aquesta tarda la confluència dels cossos celestes o el
desesper han propiciat que un home s'hagi atrinxerat armat amb una pistola
de joguina a la teulada del mercat municipal de Sitges. Hauria desistit de la
seva actitud i ha baixat perquè un policia local l’ha convençut. No es descarta
que es tractés d'un intent de suïcidi. Aquesta persona no té feina, està a
punt de perdre el pis i té antecedents per voler-se llevar la vida. Si no li
toca la loteria, no podrà -com en Banderas- comprar una casa a Anglaterra o
tocar el dos a un món que no estigui tan girat.
Bon cel,
Muriel!
