No volia
tornar-hi, a escriure del moment -judicial- actual. Tenia pensat parlar de
bolets, de la tardor, de la sequera que s’esbargeix. Dels efectes del sant
tornem-hi... Del Messi, que sempre és un recurs quan vas curt de centres
d’interès. O, si em veig absolutament ultrapassat, de la insostenible
lleugeresa del ser. De l’anècdota que em van explicar de quan en Josep Pla -ja massa
cremat pel fum i l’esperit de vi repapiejant molt- se t’atansava i et demanava cantussejant
si coneixies aquell bolero que qüestionava com
es poden estimar dues dones alhora i no estar boig. Mereixo una explicació, reblava el gran Machín -interpretat pel vocalista
Pla- sacsejant unes maraques imaginàries. Això, “corazón loco”, perquè no et
puc comprendre cor esbojarrat. A la infantesa ja em semblava una cruel barbaritat
com una veïna dedicava aquest cordial bolero, que suscitava gran entusiasme a
principis dels seixanta, a una altra veïna d’escala a qui no podia veure ni en
pintura la qual en patia problemes reals, del cor.
Enmig
d’aquesta entranyable bogeria cardiovascular la tensió arterial ha pujat progressivament
a índexs alarmants. D’infart, crida enfurismat el locutor de bàsquet a les
acaballes d’un enfrontament on el temps es fa etern i el rellotges perden el
sentit comú. Hi haurà pròrroga? L’actualitat informativa -també la reprimida
i/o censurada- no dóna l’abast als titulars que es van generant. Els fets se
succeeixen trepidants i imparables. La tossuda determinació no sembla que
s’aturi davant de la derrota en la requisa d’uns pasquins que la xarxa
reprodueix a dojo. Trista batalla contra el paper quan es torna severa contra
les idees i intransigent amb les voluntats.
A la bifurcació,
al punt on les vies deixen de confluir, segueix sentint-s’hi l’eco eixordador dels
silencis significatius d’aquells que tenint veu -i altaveu- han emmudit entre el
brogit dels gats baladrers -com deia el comediant-. Entenc que davant
l’alternativa només del “sí” o del “no” el matís ultrapassa el gris. La
confluència o l’equidistància torna amb ressò de bolero amb el corazón partío d’alguns quan no loco d’uns altres.
A quinze dies
del que sí és farà/no es farà el temps no s’atrapa i la marmota ja és morta i
enterrada -vam anunciar-. Paro l’orella en una conversa de metro entre dos
joves que tenen determinat d’antuvi de decantar-se pel “No!” però que acaben de
decidir que tenen dret a dir-hi la seva. Tanmateix em fa pensar la pregunta
directa com una escopetada d’una estrangera encuriosida -Vostè és
independentista? -deixa anar sense eufemismes. La resposta podria ser llarga i
complexa, però -amb el permís del Sr. Juliana- podria resumir-ho adscrivint-me al
grup cada dia més nombrós dels emprenyats.
Fent un tomb
pel tòpic del seny i de la rauxa propis d’un poble que de les pedres n’ha fet farina,
pa i croissants caminem pels topants de la tossuderia mesella cantonada amb
volem votar just al xamfrà d’una república per estrenar. Aquells que apel·laven
i confiaven en la mesura assenyada de tarannà sofert assisteixen astorats al
nou caire que la rauxa ha assolit.
Si tu gente no me quiere. Ni a
tí te traga la mía... Son las
cosas de la vida, son las cosas del querer... Hi ha qui explica -una
llegenda urbana?- que han vist la democràcia tot sacsejant barroerament una
bossa de mà fent cantonades. Jo estic per no creure-m’ho, però tot és plausible.
Acabaré deixant constància que ahir al vespre un personatge, gens sospitós sota
de la pluja de tardor, va esbatanar impúdicament la gavardina i em va temptar amb un assortit
catàleg de paperassa clandestina -Mira, mira!-.
Quin ensurt!
