Ahir vespre les televisions
d’àmbit nacional emetien el debat –el Gran
Debat- d’en Mariano Rajoy versus Pedro Sánchez. Un format de combat amb dos
púgils i en Manuel Campo Vidal de l’il·lustre col·legi d’àrbitres de boxa, com
si diguéssim un jutge del Tribunal Constitucional en matèria de cops de puny
electorals. La profilaxi i la imparcialitat venien, doncs, garantides per
aquest presentador de debats a jornada completa i amb dedicació plena una
vegada cada quatre anys. En algun moment del matx, possiblement influenciat per
la proximitat i l’esperança que l’atzar em somrigui, em va semblar que en Campo
Vidal exercia més el paper d’aquells funcionaris anònims amb posat sorrut que
controlen les boles dels nens de Sant Ildefons a la loteria de nadal. Tombava
la mirada ençà i enllà amb gran compromís cervical, assentia, negava o
excepcionalment amb els braços els amonestava tot separant-los per aturar el
cos a cos i els cops baixos.
No es va produir el nocaut. Algun moment televisiu va
excel·lir perquè els contrincants van llepar la lona; res de fulminant,
s’aixecaven i hi tornaven ràpidament No va caldre comptar fins a deu i cap dels
dos va llençar la tovallola. La sessió es va haver de resoldre als punts.
Combat nul! Els jutges no es van voler mullar. Acabada la nit alguns membres
del jurat van declarar que havien presenciat el “final del bipartidisme”
–l’Iglesias- o “l’epíleg d’una època” –en Rivera-. Des de la primera línia,
esquitxats amb la sang dels adversàries, es delien per no haver actuat de
teloners. Que estaven disposats a un altre partit de dobles però sense nenes
–imagino que ho deien per la Soraya-, com al tennis o al ping-pong, un esport
aquest últim també de taula que no hauria comportat ni més desgast ni més joc
de coll molest per al Campo Vidal.
Les cròniques de l’endemà
coincideixen a qualificar l’esdeveniment d’avorrit. Us confessaré que només
me’l vaig mirar a estones. Ja em sap greu, un bon ciutadà que ha d’exercir el
dret de vot no pot perdre el punt en les evolucions, els arguments o en les
rèpliques dels candidats. Vaig estar-los infidel. Sovint cercava en el
comandament alternatives menys feixugues i més entretingudes. A la mateixa
franja horària TV2 emetia una
pel·lícula d’època -del 1947-, Embrujo,
on evolucionaven la passional Lola Flores, un arravatat Manolo Caracol i un
secundari particularment esfilegassat, en Fernando Fernán-Gómez. Si emmudies
els diàlegs i abaixaves el to als prejudicis era un espectacle exquisidament
pintoresc d’allò més postavantguardista. Just en aquell moment em va fer
l’efecte que un chien andalou va
creuar pel passadís de casa i es va ajeure mandrós sota de la pantalla.
Ja m’estava molt bé la Lola
lidiant amb els rituals ornitològics del Caracol mentre en Fernán-Gómez
conreava la cirrosi a còpia de vi negre espès o conyac per a homes, però la
civilitat del moment polític em reclamava. Vaig tornar a canviar de canal. ¿M’havia
equivocat o l’aparell s’entestava a dur-me a un mal viatge en el temps, a una
edició del NO-DO en blanc i negre? El
jutge Rivera tenia raó, emetien l’epíleg d’una època. La disposició, el
decorat, els protagonistes, el to... avorrien nostàlgicament amb un punt de
redempció, quan en Sánchez va escopir a la cara d’en Mariano allò d’indecent.
Es va fer el silenci al saló, el pianista va aturar la música, els jugadors van
acabar la partida, les cambreres es van convertir en estàtues i el gos es va
aixecar i va tocar el dos. Quina nit!
El debat havia estat planificat
per impactar, per cremar indecisos. Per seduir, en definitiva. Ambdós candidats
van voler atiar les brases en contra de l’abstenció i en contra del desànim a
favor seu. Ambdós volen esdevenir l’antídot, una vegada més, a un país exhaust
i perplex surant enmig de la crisi i amb manca d’alternatives. Un i l’altre representen
la vella política del bipartidisme, l’epíleg de la transició i, potser, del
bipartidisme. Diumenge ho sabrem.
–I Catalunya què? –s’esgargamellava el
moderador per tal d’arrencar-li l’os de la corrupció on s’aferrissava el socialista
mentre volava la vaixella. Com un quisso atiat al turmell del president retopaven
les rimes dures d’un règim purulent: en Bárcenas, Bankia, en Rato i les múltiples conxorxes corruptes i excessives –molt
més que indecents- que hem suportat
ençà i enllà de la pell del brau –I Catalunya, què? -tornava a insistir en
Campo Vidal. Catalunya, res! No eren allí per resoldre el que no han estat
capaços d’afrontar durant tota una legislatura.
Diumenge ho sabrem, quan les
urnes parlin, perquè diumenge acaba el calendari d’advent electoral d’una
campanya que ha compartit protagonisme i torrons estratègics amb el pessebre, la
paga extra, el pare Noel, el consum, les nadales, el caganer, la felicitat, el
tió i la incertesa atzarosa de la loteria de Nadal. Passeu, passeu, encara que
casa nostra no sigui casa vostra! Mentre, de les misèries en farem fum.
Ja era tard, no feia massa fred –el canvi climàtic?-.
Vaig comprovar que cap chien andalou
vagués pels espais casolans. Vaig desendollar l’aparell de la televisió i vaig
pensar que del gran debat en vaig sortir certament embruixat. Convençut que la Lola Flores era genial!
