La diada d’avui
durant la dictadura franquista era significada, festa grossa. El divuit de
juliol de 1936 es va produir el que el règim anomenava el Glorioso Alzamiento Nacional
contra la Segona República Espanyola. Un cop d’estat que només havia de durar uns
dies va abocar el país a una cruenta guerra civil i a una dictadura que va
morir de mort natural glossada per les cròniques de l’equip mèdic habitual i
sota l’ombra del braç incorrupte de Santa Teresa de Jesús. La Creuada espanyola i els ideals del gloriós
alçament nacional es fonamentaven en la defensa de la civilització cristiana i de
la pàtria.
Els croats,
una barreja de templers falangistes alineats amb els admirats –i enaltits- feixismes
europeus, proclamaven el restabliment de l’ordre, la millora de l’obrer i de
les classes humils. La difusió de la cultura hispana amb el rebuig de les doctrines
marxistes, separatistes i comunistes.
Amb el cop d’estat –l’esperit del 18 de juliol- tornava a Espanya el seu
tradicional sentit religiós tot anul·lant l’obra sectària i maçònica de la República.
Van proclamar la Santa Croada en defensa de la Fe i de la Pàtria.
En la celebració
anual, a les casernàries manifestacions d’adhesió al règim s’hi afegia la paga
extraordinària de juliol. Al protocol i a la commemoració –circenses- s’hi sumava
l’almoina –el pa- que, per la gràcia de Déu i del Generalíssim, es concedien en
una data tan insigne.
L’esperit –el fantasma-
del 18 de juliol torna a sortir del cataus empaperant diverses localitats
catalanes. I a Girona més! –com fa el tòpic polonès-. Fotografies d’en Franco
amb la llegenda: “No votes el 1 de
octubre. No a la república” cavalquen rampants per diverses poblacions sense
que ningú n’hagi reclamat la paternitat.
El passat
entra en campanya si és que mai no n’ha sortit. Significativament l’esperit del
Caudillo es manifesta, davalla del
cel per alertar de la República. Natural i coherent amb el que va inspirar la santa
croada o el gloriós alçament nacional. El curiós i significatiu de la
miraculosa aparició és la predicció profètica alertant del referèndum català: -¡No votes! En Mariano -un croat de la
unitat d’Espanya del segle XXI- desproveït de la clarividència beatífica d’en
Franco, el nega absolutament, “seria una llosa que restaria al meu cap”, es
lamenta. El president fa la viu-viu sota d’una llosa massa feixuga que l’ha d’impedir
ascendir -i ressuscitar políticament- en cos i ànima a les pàgines dels annals
històrics ja que haurà estat el president que ha permès l’esquarterament de la
pàtria pel separatisme contumaç –i maçònic- encara que no hi hagi urnes.
Què succeirà? L’enrarit
panorama a 18 de juliol de 2017 és un atzucac sense profetes -si exceptuem en
Franco- en el qual caldria una bona bola de vidre per treure’n l’entrellat. El trencament
dels ponts entre els governs de Madrid i Barcelona fan la fila d’un fet
consumat i irreversible. L’escalada verbal arriba al paroxisme denunciant que “les
purgues de Carles Puigdemont
s’assemblen a les del líder veneçolà Nicolás Maduro. Comparen la situació de
Catalunya amb l’absoluta intransigència que es va viure en els pitjors anys en
què als constitucionalistes els costava la vida defensar les seves idees perquè
els mateixos que justificaven ETA són els que justifiquen totalitaris a Catalunya
i dictadors a Veneçuela [sic].
Què passarà? Malgrat
les premonicions apocalíptiques interessades d’uns i altres, a Barcelona costa
passejar sense escortes tot esquivant la temerària marea de turistes adossats a
dues rodes. La calor xafogosa és exagerada i calenta com els arguments –convido
en Trump a comprovar-ho i a dir-hi la seva-. La mitificada vida de rodríguez amb la nevera mig buida i els
mitjons desfilant marcials en formació de guerrilla pels passadissos és d’un tedi
canicular que només un jutge –o un tertulià- pot resoldre declarant-me independentista, traïdor,
covard, valent, conciliador o, senzillament, un eixelebrat perquè la por és
lliure i humana.
Que ocorrerà? No
ho sé, tinc la bola de vidre bruta i entelada –com els mitjons-. Refer la fractura
“política” amb l’Espanya que s’ha esquerdat granet a granet fins a crear un
forat per on s’ha esllavissat la paciència i l’amor propi de molts catalans,
passi el que passi, no s’arregla ni amb la perfídia d’un bolero amb ensucrades
declaracions d’amor ni impedint el referèndum.
En Franco és qui ho té clar: “No voteu per la república!”
