Ja no hi ha
estius com els d’abans. En l’edició de 2018 que s’esgota no tenim cap melodia
que ho peti, cap cançó de l’estiu que ens sacsegi les neurones a les festes
majors ni firaires recitant les virtuts del perro
piloto o la nina chochona que ens
lliuraven els esforçats bramaires de la tómbola a canvi d’un dineral després
d’insistir i tornar-hi, a insistir. Quan t’atorgaven el preuat -per car-
trofeu, descobries que el gos no sabia pilotar i que la nina era un tros de
peluix asexuat sense cap virtut. En castellà en diuen “pongos”, es tracta de fòtils o d’artefactes decoratius que a la
llarga, empolsinats, esdevenen trastos que a alguns els sap greu llençar al
cubell del rebuig.
A totes les
cases n’hi ha d’endergues inútils que congrien oblit i fan nosa als prestatges.
L’esquirol dissecat que grimpava a les ràdios d’ona mitjana en actitud rampant
i cua ufanosa. El brau de plàstic cosit de banderilles amb la bandera espanyola
-també de plàstic- que havia presidit el televisor en blanc i negre sota d’un
drap de puntes al coixí. La indispensable ampolla d’anís vestida de pacient treball
a ganxet. El record amb una imatge de la Verge de Montserrat o de Núria
sacralitzant la funcionalitat, penjar-hi claus o controlar la temperatura
ambient del rebedor al termòmetre adossat poc fiable que incorporaven.
Fòtils!
Tanmateix semblaria raonable que als estats també se’ls acumulin en un gran
magatzem amb un catàleg que anomenem història. Naus colossals convertides en
museu són les més reeixides per preservar l’escampall d’objectes diversos que
va amuntegant la humanitat arreu. Jo proposo un recorregut -ací que el pas del
temps les empolsini- per les inspirades rotondes municipals que han substituït
les siluetes dels toros d’Osborne,
aquells sentinelles de les antigues carreteres nacionals amb regust de carajillo.
Amb la
perspectiva dels anys, el personal hauríem d’haver acumulat experiència per
saber com els va anar i quines conseqüències provoquen la reedició de certes
actituds. Hi ha marededéus que no hauríem de tornar a treure mai en cap processó.
Una visita als grans magatzems de la història hauria de servir per
alliçonar-nos, però semblem més predisposats a repetir que a aprendre. La
planta d’oportunitats no té demanadissa. Deu ser que la història no ofereix un outlet amb prou ganxo i per això ens deixem
prendre el pèl edició rere adició. Ep, no tornem a comprar butlletes per a un perro piloto i la chochona.
M’esborrona
veure com hi ha individus que només argumenten des de la violència. M’esgarrifa
la mentida interessada. M’aterreix el missatge pervers. Em dol la manca de
sentit crític. Abomino de les persones que sabent-ho fan mal. Rebutjo els
cridaners de tómbola infames que venen a consciència fum i boira, una oferta de
la qual n’anem sobrats i que els prestatges n’estan massa plens.
Bona tornada a
la feina!
