Els actes de
celebració dels 25 anys de la Barcelona del 92 homenatjaven també en Pasqual
Maragall reencarnat en un absent visionari aliè de la seva obra i, el més
trist, de la seva vida. Els fets recents m’han portat des de fa un parell de dies
a capbussar-me en els forats per la pèrdua de memòria –que els déus ens en
deslliurin-. En el paper de jubilat distret, qui ha estat alcalde i president
de la Generalitat de Catalunya, feia l’efecte de passejar per allí com els avis
que no perden punt en l’evolució de les obres al carrer; aquests encisats
arquitectes emèrits a perviure i de l’anar tirant són els profetes crítics de
vorera que reneguen de l’escaire vital que els ha vinclat. Em vaig preguntar si
encara es reconeix a les imatges i si és un pèl conscient quan l’afalaguen,
l’anomenen i el lloen. En Pasqual era present o només representava una feble
escultura animada de si mateix? No us refiéssiu dels homenatges tocatardans!
La memòria
també ha tornat a ser l’epicentre de les cròniques quan la justícia humana ha
cridat discretament als tribunals l’actual president del govern, en Mariano
Rajoy. Havia de declarar –fer memòria- respecte de la corrupció i de les trames
que el partit hauria utilitzat per finançar-se. Més corrupció o l’endèmica
habitualment instal·lada que ben pocs admeten i, si ho fan, és a canvi de
privilegis legals. En Rajoy va començar fort en la seva compareixença. A
diferència dels insignes desmemoriats i amnèsics que ens han delectat en
situacions similars ell va deixar clar que té el múscul de la memòria “absolutament” en forma. Es va permetre
l’esdrúixol en diverses respostes potser perquè els mots llargs inspiren certa
solemnitat versallesca i esbargeixen la manca de credibilitat, que no li
caldrien perquè és un personatge cabdal al partit des que va fer la primera
comunió, una eternitat en la qual ha desenvolupat tots els papers de l’auca; també,
suposo, d’aquells que ara declara no reconèixer.
Assistir a la
declaració via plasma, però en directe, d’un president en actiu és quelcom
insòlit. Encara que aquesta novetat judicial va agafar a contrapeu a la primera
cadena pública estatal. O l’afer no era d’interès nacional o el programa
gastronòmic que emetien a l’hora del testimoniatge del Rajoy era una primícia
excepcional que no podien contraprogramar. La TV1 es va decantar encertadament pels secrets del gaspatxo estival
a les respostes esdrúixoles del Mariano, predictibles i apreses a còpia
d’assajar-les amb el president del tribunal que alhora exercia de mestre
d’espases mentre deixava sense resposta les envestides argumentals dels
advocats, en especial les d’un que em va fer pensar molt en aquell actor que
encarnava el paper d’un agent de policia sapastre amb gavardina i amb una punta
de cigarret pudent penjant-li als llavis i amb aparença d’atordit, en Colombo.
El testimoni
del Mariano Rajoy va decebre les expectatives dels entesos, no va aportar res
de nou a la festa nacional. Va estar una funció de pur tràmit sense exposar, va
deixar el terç de banderilles als secundaris, on qui presidia s’hi va lluir, i
va despatxar el brau amb urgències, sense compromís i sense punxar
descaradament. Alguna pinzellada de geni i de figura cal admetre en un matí de
toros que no va fer vibrar l’afecció, l’espasa no va saber transmetre la màgia
del ritual a la graderia. La ramaderia, sota la sospita d’haver afaitat el
banyam als braus, i l’airosa banda de música, sense haver d’assajar cap
pasdoble i olé!, tampoc van
excel·lir. La sortida de plaça d’El Niño de Santiago, com és conegut a
l’ambient tauròfil, va estar per la porta del darrere, la mateixa per on havia
entrat a corre cuita per dirigir-se a la capella. El mestre va marxar en dejú
d’orelles i de la cua. Només havia aconseguit endur-se el trofeu a la
credibilitat dels incondicionals. Bravo, Mariano!
Que els déus
ens conservin la memòria! Per recordar allò que ens dignifica i, si calgués,
per disfressar allò que ens pertorba. Com fa la dita, s’atrapa abans un
mentider que a un coix. S’haurà de veure quins efectes polítics tindrà la
sentència definitiva del cas i si en trauran l’entrellat. Les urnes no semblen
massa sensibles ni massa al·lèrgiques a la corrupció, ans al contrari. Per ara,
programant glorioses tardes de corrides bufes i de per riure amb toreros
pallassos amb barretina a l’estil de El
torero bomber i els seus nans o la
banda còmica taurina de l’empastre, en Mariano i el PP en fan prou per
continuar entretenint el personal, oblidar la compareixença a l’Audiència
Nacional i seguir essent els més votats a la pell del brau.
Que continuï
l’estiu!
