Ha començat el Festival internacional de
cinema fantàstic de Catalunya a Sitges. L'esdeveniment on la sang esquitxa les
pantalles mentre els zombis -amb més gana que bones intencions- campen a cor
què vols entre la platea obscura i anguniosa. Éssers ressuscitats de caminar
autòmat sense voluntat i d'aspecte esgarrifós. Sovint ja surten arrebossats de
fàbrica amb espècies del bestiari horripilant que només es troba catalogat i
documentat a les enciclopèdies del pànic.
El gènere de terror fa estralls en una
època vital que coincideix amb el despertar innocent de la credulitat infantil.
Qui no recorda la primera vegada que va assistir a una sessió de cinema doble
en blanc i negre anys seixanta? Vampirs voladors, aus nocturnes amb capa, ulls
injectats en sang i els ullals esmolats apareixent a las cantonades de la nit.
Calia, per pura prevenció, tancar portes, barrar finestres i fer una ullada sota
del llit abans d'encauar-s'hi. Ben amagats. Atents al mínim soroll, a la foscor
idònia on aquelles basardes tenen l'hàbitat i l'urpa llesta per escometre'ns el
coll quan no s'aferrissen directament a la jugular sense cap mena de mirament. Quina inquietud! Ben de pressa, sense temps per mirar si ens encalçaven, fèiem els
encàrrecs i els trajectes solitaris als espais desprotegits amb molta
diligència i sense encantar-nos-hi. Uf! Només de recordar-les, aquelles
obscures pors indefinides, se m'accelera el cor tot cercant protecció i
companyia.
Efectivament, el cinema i aquelles
primeres produccions -matusseres, però eficaces- van tenir la virtut de
posar-hi cara i posat a les meves pors infantils que faig universals o, com
diríem ara, globals. El santoral del terror té, doncs, molt de hollywoodenc.
D'en Nosferatu a l'arcàngel dels ratpenats, en Christopher Lee, vestit per a un
sopar de gran gala en un castell sospitós de Transilvània s'hi concreta la
imatgeria mítica amb l'imprescindible doctor Caligari de gira triomfal pels
llogarets alpins.
A Sitges, en cada edició anual, s'hi
celebra aquest congrés on les pors, les aprensions ensangonades i les criatures
sense entranyes pul·lulen, higiènicament envasades al buit, en competència
deslleial amb les inofensives crispetes. Enguany, la Venjança del Castor, una producció nacional, està petant tots
els pronòstics de la crítica, també la internacional i l'especialitzada. És una
obra mestra que marcarà una època, la fita última que desmenteix la categoria
del subgènere, una etiqueta que no fa pas honor a la grandesa de la trama i als
recursos fílmics que s'han esmerçat. Des d'ací us la recomano. Sublim,
absolutament original i amb una capacitat per deixar-nos bocabadats excepcional.
Quin argument!
No
patiu, no us desvetllaré pas com acaba. No tindria gràcia –o terror-
suggerir-vos una pel·lícula de la qual en revelo el final. L'heu de veure!
Només una breu pinzellada per animar-vos. Es desenvolupa en una mena de
plataforma al mig del mar davant de la costa. El vent, la força de les ones i
les gavines -que adopten un aire de vampirs sinistres abans de la transsubstanciació
en comtes sadollats- són el complement perfecte a la fredor estructural i
metàl·lica de l'espai escènic on l'esmentat Dr. Caligari hi podria posar al dia
el seu funest gabinet.
En la xiscladissa de les aus, si no fos
per l'arrossegar sord de cadenes –que hi aporten un punt de processó de setmana
santa-, hi descobrim el celebrat antecedent ornitològic hitchcoknià. La crítica
també la relaciona, per l'ambientació en una plataforma, amb la vida secreta de les paraules de la
Coixet. No els contradiré pas. Esdevé que aquesta intrigant plataforma és només
la punteta que es veu a la superfície d'un espai enorme i submergit des d'on unes
malvades criatures provoquen terratrèmols i apocalíptics estralls geològics que
tenen els habitants propers de la costa estabornits, insomnes i desesperats...
M'aturo ací, no us vull esguerrar pas el desenllaç. Aneu-hi!
Surto de la sala sobtat. Quina trama!
Encara que el terror en estat pur també traspua en la cara dels espectadors que
surten de la sala contigua. Una majoria d'adolescents amb els pèls literalment
de punta amb la cara blanca com un paper d'escriure, esmaperduts i impactats,
canten les excel·lències de Les targes de
crèdit assassines, una producció nacional més- subvencionada pel govern de
l'estat-, amb molta projecció exterior. He pogut collir entre els comentaris,
unànimes, que és una obra magnífica. Adreçada a un públic adolescent atret pels
efectes especials i per la tecnologia intel·ligent perversa. Unes targes
bancàries amb el xip degudament manipulat cobren vida i xuclen la sang d'altres
clients que no s'adonen de l'efecte letal fins que ja han fet tard. Cossos
estesos com bacallans al sol, desnonats o enganyats, han estat abduïts pels
caixers automàtics o fatalment agredits per una tarja de dèbit voladora amb els
cantells esmolats.
No em considerava pas entre els addictes
incondicionals al gènere fantàstic i de terror. Reconec, però, que són les pel·lícules
com aquestes les que han produït un tomb en les meves preferències. Quanta
intriga embolcallant la tensió amorosa, que també respira en els fets que
s'hi expliquen. Els elegants tocs sensuals i per què no, la vida mateixa tan
real i quotidiana que, de bursada, resta alterada dramàticament pel motiu
central que hi posa el picant terrorífic i un toc de desconcert enigmàtic.
S'ha apagat la pantalla i s'ha encès el
vespre de neó. N'he sortit alleugit. Uf! Carregat amb un sac d'alls pudents -el
souvenir oficial- em temo que aquesta nit tornaré a escorcollar bé la cambra
abans de ficar-me al llit.
