Hi ha una dita amb un ingredient molt
molest, el fum de sabatots. Quan
l’apliquem ve a dir que no podem fer fora algú o quelcom per res del món o de
cap de les maneres possibles. Com aquells convidats de mal mantenir dels quals
no ens en podem desempallegar ni amb fum de sabatots.
La notícia del foc en una abocador de
la província de Toledo, fronterer del miracle urbanístic del famós Pocero, m’ha recordat la sentència
esmentada. De fum empudegant n’hi ha hagut molt, a goma cremada. Un foc en un
immens femer de pneumàtics deixats de la mà de Déu i dels responsables ha
atemorit la població que resideix al monument més reeixit de la bombolla del
totxo. Milions de rodes haurien cremat aixecant un núvol –no tòxic segons les
autoritats- que ha abrandat l’horitzó.
Un infern a la terra. La fúria de les flames costa d’imaginar si mai heu vist
cremar un sol pneumàtic –només un-. Els bombers van exercir d’espectadors a
primera línia sobrepassats i impotents davant de la magnitud tràgica a què
assistien.
Les brases del malson eren a tocar dels
habitatges que el Pocero va aixecar a
Seseña, al Residencial Francisco Hernando.
Una urbanització faraònica de 7.500 habitatges, una mica més de la meitat que
aquest personatge havia planificat -13.500 en total- en la gloriosa època del
totxo fàcil. Amb l’eslògan de “l’habitatge que sí pots comprar” el Pocero ostentava entre d’altres rècords el
de posseir el iot més gros i llarg que solcava les aigües territorials
espanyoles. El paradigma d’una època que va advertir a l’alcalde de la població
que era l’únic batlle honrat que existia a Espanya -Ets un gilipollas! –va dir. Aquest personatge ja no navega amb un iot
envoltat de dofins sinó de plets diversos.
Aquesta ha estat, malauradament, la
filosofia que ens ha convertit en el que som. En una orgia econòmica i
financera on alguns han rampinyat a quatre mans en una simfonia per a la corrupció.
Tot era possible, tot sembla subornable. Tot és edificable i tot té un preu.
Una taxa per comprar i per vendre la presumpta honradesa que es proclama en
grandiloqüents discursos ben allunyats dels sobres i dels maletins que
aconseguien grans obres públiques o assolien requalificacions impossibles. Una
pràctica que no es va poder –o no es va voler- estalviar ni amb fum de
sabatots. L’abocador il·legal n’és un exemple més.
Una taca que costarà de netejar,
d’aquelles que es resisteix a l’aigua calenta, com l’anunciada desgràcia que
s’ha consumat a l’abocador de pneumàtics. Hectàrees de terreny i milions de rodes
velles han cremat, una crònica per a una tragèdia anunciada i previsible. Un
veritable desastre ecològic del qual ningú és el responsable. Ni el Pocero quan venia pisos i somnis sota la
promesa no concretada d’enretirar aquella muntanya de deixalles tòxiques i
potencialment perillosa al costat de la urbanització que patrocinava. Una bomba
de fum i contaminació que ha acabat esclatant. Una foguera que continuarà
cremant entre set i catorze dies. Amb una mica de sort encara mantindrà les
brases roents per a la nit màgica de Sant Joan.
Costa de creure la seguretat amb què
garanteixen els consellers de medi ambient de les comunitats de Madrid i de
Castella - La Manxa que la qualitat de l’aire que s’hi respira no presenta cap
anomalia. Un abocador en la il·legalitat des del 2003 que ara rebota com una
pilota de tennis enllà i ençà entre uns i altres. Del PP de la Cospedal al
socialista García-Page. Amb la responsabilitat –compartida- per escatir, la
casa roman per escombrar mentre les flames, les cendres i les pudents volves
negres nevisquegen la paciència dels soferts habitants d’aquest paradís
idíl·lic a l’abast de tothom ja que la felicitat a tocar de Madrid es va poder
comprar –i vendre-. La bombolla ha acabat literalment espetegant encara amb massa fum
de sabatots!
