Alguns mitjans confirmen que la previsible tardor catalana, i calenta, ha estat determinant per fixar el procés
d'abdicació i coronació que ens escomet. Un període estival, de prevacances optimistes
amb un esperançat campionat mundial de futbol –un esdeveniment de pilotes
jugades amb els peus a ritme brasiler- que sempre amorteix i estaborneix el
gemec polític -Gol de la monarquia!
Dimarts el rei i el –encara- príncep presidien –o regnaven- en un acte miliar a l'Escorial. Dimecres el monarca
era aclamat a la llotja de las Ventas, a la cursa de braus de la beneficència,
una gran postal per a la premsa internacional. Mentre, el príncep i la futura
reina Letizia, la plebea, eren
retratats en un monestir de Navarra. El proper Felip VI hi va dictar el discurs
que pertoca, Espanya és una gran nació a qui vol servir "unida i diversa".
Lectures vàries en un exercici d'equilibri estilista molt difícil d'articular.
Una de formal, en Felip s'ha afaitat; el rei del XXI no ha de lluir barba de
dies a l'estil Bosé.
Dilluns al vespre, acabat d'abdicar el rei, vaig treure el cap a la Plaça
Catalunya. La xarxa social convocava contra la monarquia. Vaig tenir cura, per
allò dels referents paterns a estalviar, de no coincidir amb la meva filla. La
seva crònica, encertada, va ser que no es proclamarà pas la III República si la
metxa ha de ser la multitud que no es va aplegar al costat dels grans
magatzems.
Aquí, al rovell de l'ou barceloní, ens vam concentrar molts reporters amateurs
per congelar el moment, tertulians enciclopedistes, actors de serial i els
nostàlgics de la República d'edat avançada a la recerca de l'oblidada memòria
històrica. I els turistes, que no s'ubicaven pas –What's? –The Patum! -vaig
estar a punt de contestar a la rossa passavolant. Només suraven escadusseres volves
del polsim dels dies històrics amb una aclaparadora presència d'estelades.
Tornant a la tardor catalana de la consulta
-deixarem el concepte referèndum al
republicanisme esbravat d'aquest dies- recullo el missatge del monarca des la
pàgina web de la Casa Reial. Acabava d'estrenar el mitjà amb pólvora i l'encertava
en el blanc de les sensibilitats afuades. "No son estos tiempos buenos
para escudriñar en las esencias ni para debatir si son galgos o podencos quienes amenazan nuestro modelo de
convivencia". En recordo la polseguera d'una
reflexió que, com a rei neutral pacificador i aconseguidor de miracles
d'entesa, es podia haver estalviat. Així ho vam percebre des de Plaça
Catalunya.
L'etern problema catalan que
enunciava Ortega y Gasset sobre l'Estatut de 1932 plana perenne amb revifades i
flamarades cícliques si és que mai s'ha arribat a dissoldre. Espanya degluteix,
es cruspeix, la diversitat inquietant per principi i per atavisme. Com una
matèria de fe teològica que no es pogués acordar sense greuges que mai
cicatritzen. Sempre hay un fragmento de
la mañana en el museo de la escarcha proclamava en Lorca a ritme de Vals.
Ressona l'eco de les paraules. De qui esdevindrà Felip VI proclamant
que "Catalunya és la que els catalans volem que sigui". L'eslògan era
portada a La Vanguardia l'any 1990. Retruny
el discurs del 2001, governant el PP, quan li van fer dir a en Joan Carles que
a Catalunya mai s'ha obligat a parlar en castellà. Podria afegir-hi la
lapidària sentencia del de les celles acitroënades
que només va aconseguir aprovar la caixa dels trons que s'ha destapat amb
l'Estatut del Constitucional.
Obrir la boca a Catalunya deu tenir un punt de temeritat. Ací deu raure
aquest entossudiment a no deixar-nos pronunciar. Millor callats o abstenint-nos.
El que ha determinat CiU, adoptar la política estratègica de la lletra petita i
en cursiva. S'entendria el vot favorable? A Esquerra Republicana en subtil coalició, segur que no!
E la nave va! Coincidint amb el Corpus tindrem coronació. Sense fastos, sense
desfilades i sense misses. Només resta per determinar quants, després de la
velocitat de creuer que ha pres la singladura, no alçaran el dit per
qüestionar-ne la carta de navegar.
