El dia d’avui s’inscriu
a les efemèrides històriques de Barcelona. La presó Model ha tancat
definitivament. Aquest matí n’han sortit els últims presos, dues dotzenes, que han
tingut l’honor de ser-ne els últims hostes.
N’hem conegut els detalls del menú –de l’últim sopar- i la premsa ha posat cara
i nom, algun de fictici, als comensals convidats. El tancament de la institució
ha fet córrer rius de tinta color memòria, la d’un pop gegant amb un panòptic
per cap. Curiós mot, “panòptic”, el
punt interior d’un edifici des d’on es pot veure –vigilar- tot l’espai.
La crònica obscura
d’aquests murs està lligada al moment històric i a les persones que hi han
patit reclusió o mort al llarg de la seva vigència com a garjola. Més d’un
segle custodiant un modèlic fracàs penitenciari o exercint de magatzem per
abastar els escamots d’afusellament a les matinades sense lluna en la
postguerra vora del mar al Camp de la Bota. Un espai on encara, si pares
l’orella, es percep l’eco de l’escruixidora fractura vital a garrot vil.
Avui s’ha
tancat un període i un edifici emblemàtic de la Barcelona negra. La ciutat
guanya un espai social i els veïns veuen finalment assolida una llarga reivindicació
gairebé tan antiga com la mateixa presó. Contradictòriament el setge i la
pressió als llogaters del barri, preveuen els mateixos veïns, comportarà la predictible
diàspora -com la patida pels presos i pels funcionaris- que preludia l’estol de
voltors que ja planeja en cercle flairant el cadàver recent i l’oportunitat
immobiliària.
El plugim
mediàtic que narra la clausura m’ha xopat i m’ha copsat. El tractament que se
n’ha fet en alguns mitjans ha tingut un punt de promoció optimista i festiva.
Gairebé he sentit enveja del moment –històric- i dels protagonistes –els
herois- amb ganes contingudes per poder-hi gaudir d’un pont o d’un cap de setmana
llarg assaborint el privilegi de pernoctar-hi com a mínim una nit, o dues, tal
com ha fet algun periodista amb meritori zel professional.
Durant uns mesos,
així que les autoritats titulars de l’edifici l’hagin condicionada i buidat, es
podrà visitar. La Model esdevindrà objecte turístic amb un punt de morbositat depriment
abans que els serveis que s’hi edificaran n’esborrin el perímetre i alguns
espais. En romandran els fantasmes que des d’avui suren en un silenci espès a
les galeries deshabitades.
A Amèrica van
convertir Alcatraz en una fita històrica nacional. A Hèlsinki, l’hotel Katajanokka era la presó de la ciutat fins
la dècada dels noranta. Ara és un magnífic establiment amb les galeries i les
cel·les reconvertides en confortables cambres. Conserva els murs, la porta
blindada d’accés i els acollidors patis, a l’estiu, de gespa nòrdica. A
recepció es poden adquirir hiperglucèmiques manilles de xocolata o samarretes de
disseny amb ratlles horitzontals. Exposen encara alguna cel·la testimonial
plena de guixades i de foscor. Com a turista, aliè a la vida real de quan era
presó, allotjar-s’hi en règim obert -haver-hi només de dormir- és quelcom
anecdòticament simpàtic. Observar les reixes serrades de les finestres també
tranquil·litza molt.
