Dia de reflexió, de
cavil·lació, de meditació, de deliberació, de consideració... M’estalviaré
d’especulació, un mot que s’han fet seu els cronistes del futbol amb poca
fortuna. Sentir que en Messi especula
al camp em provoca mal d’orelles. Ja que tot és possible, especular amb la
gespa deu ser una altra modalitat. Com a forma verbal ve a dir mirar atentament
una cosa fent recerques teòriques. Especulo, doncs, que alguns futbolistes –com
els polítics i els analistes- es contemplen amb quina paciència creix l’herba
–i la tendència de vot- als camps sembrats d’urnes.
De les vint-i-quatre hores que
em concedeixen en restaré les que dedició a dormir, roncar i somiar. També en
descomptaré les que empro en altres activitats vitals indefugibles. Que consti
que reflexiono! Ja fa molt de temps que hi penso fora de termini, encara que no
compti. No es tracta tant d’una meditació a la manera oriental fet un quatre en
una positura de ioga més aviat incòmoda –el meu punt d’equilibri és precari a
causa d’un desplaçament del centre de gravetat- sinó de sofà i sovint a redós
d’una taula amb bona companyia.
Una mica atordit pels missatges
de campanya em dedicaré també a reposar. A posar en ordre l’allau de consignes
i de recomanacions. A dur un ciri a la patrona dels impossibles perquè l’apocalipsi
passi d’esquitllentes. Perquè dilluns, 28S, torni a sortir el sol i perquè la
Terra continuï rodolant.
Què deuen pensar els
protagonistes directes, el polítics? Estan al cas, suposo, que el peix ja s’ha
venut. Els convençuts, els simpatitzants i els afiliats al partit no mediten,
voten. Aquests no comptarien, són mercat segur i fidel. Sempre hi ha alguna
formació nova o reconvertida que viu en la incertesa, diumenge els d’Unió, per exemple, sabran com tenen això
dels clients i quina porció de pastís els pertocarà si no és que l’especulació
els condemna a la diàspora.
Medito que el PP ha evolucionat
molt significativament. Des de la cabòria o la introspecció s’ha produït un pas
de gegant, des de la intimitat amb mostatxo a demostrar-ho en un clip
electoral: el PP ja parla català en públic! En Mariano dient “Units [hi] guanyem! Jo em quedo amb la Soraya
proclamant “Jo estimo Catalunya i estimo els catalans”. M’ha entendrit, malgrat
el ball de bastons en la pronúncia de les “esses”. En Fernández Díaz –alumne
teòricament avantatjat- també patina en les fricatives, tot un repte per a la
fonètica i per als implants dentals. Ha estat la reacció electoral del govern
del PP al daltabaix previsible en les eleccions de diumenge, 27S. Una proclama solemne
tirant a declaració d’amor d’aquelles que proferim sense massa passió quan ens
enxampen al lloc erroni amb la companyia equivocada –No és el que sembla
–mormolem tot cordant-nos la impostura. La calidesa passional declarada per la
Soraya, però, té un punt residual en la memòria de pràctica masoquista amb massa
tuf a cuir.
El trio –Romeva, Junqueras,
Mas- va escenificar el poder de convocatòria massiu que gaudeix l’opció Junts, una trinca que apel·la a l’ànima
de Catalunya per demanar un vot per la llibertat. En la reedició nostàlgica de l’Estaca, aquests Mariners del vaixell
cap a Ítaca a les dàrsenes del port van trencar els silencis de la nit tot esvalotant
les gavines.
Badalona ha estat assaltada per
la tribu de la CUP –amb diligència
inclosa- mentre el sheriff Albiol
encara medita els sil·logismes avançats del Rajoy: “Un got és un got”. I jo
també, perquè algun entrellat metafísic deu tenir la sàvia sentència provenint
del president de l’Estat. A Badalona, els de la CUP també eren partidaris de fer dissabte conjurant-se per llençar
a la paperera de la història el règim corrupte, mafiós i borbònic.
-Ho volem tot! Una voluntat
abassegadora que els de la CUP ja
havien clamat abans que l’Iceta ho cridés als mítings i als espais electorals
de les televisions públiques. A veure si l’Iceta
ho peta! Un titular enginyós, com la manera inèdita d’obrir i tancar la
festa final de campanya. També a la voluntat d’obrir el camí a una victòria socialista
a la resta d’Espanya.
Ciutadans, ciudadanos, citizens –Catalunya, Espanya i Europa-
reclamant una nova espanyolitat de disseny mentre l’Iglesias confirma que Sí que es Pot tancarien el cercle sobre
el qual cal rumiar. No em vull oblidar del suport internacional del Petit Nicolàs Sarkozy que, a parer meu, hauria estat molt més
eficient i vistós si hagués vingut del bracet amb la Carla Bruni. Tot per la
democràcia!
Demà serà un gran dia. La festa
major de les urnes. De l’expressió de la voluntat dels pobles i, sobretot, de les
persones. Acabaré aquesta reflexió recordant que la por d’uns és la fortalesa d'altri.
Votem!
