Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Moustaki. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Moustaki. Mostrar tots els missatges

27 de maig 2013

Moustaki




La tendresa, la melodia francesa d'adopció que passejava posat de pastor grec amb guitarra, ens ha deixat. Se n'ha anat el francès meridional que va aparèixer en públic per última vegada al Palau de la Música Catalana.

Un venerable chansonnier vestit de blanc amb ulls de color blau mediterrani. Un seductor sense histrionismes de cap mena que onejava com una bandera pausada en una revolució peluda que no ha pogut ser, aquella que proclamava a Sans la Nommer.

Un mariner de ribes properes que navega en la memòria adolescent de quan una veu ens bressolava. La seva música, que no cal entendre, ens amara del misteri dels missatges que sonen bé. Encara ara, escoltar la Marina Rossell repintant-lo amb veu entenedora i homenatjant-lo en promeses cristal·lines és tornar a passejar per la sorra fluvial de Paris o creuar un pont d'Istanbul amb destinació a una illa grega.

Un mot va esdevenir familiar i, alhora, misteriós, métèque. Què era o qui era aquest métèque. Un punt d'intriga que engrandia la màgia d'aquella cançó, una mena d'himne que fèiem personal a mesura que l'escoltàvem. La grandesa d'aquelles músiques que tenen quelcom de batec. Allí alenava la remor melodiosa de la Grècia de les mil illes. O les campanades a mort per Sacco i Vanzetti.

  Recordant en Georges Moustaki d'un temps biogràfic al costat del Tajo, mentre el riu abraça la ciutat del Greco -un altre grec que ha esdevingut universal-. Treien el cap les ondines, dones d'aigua que recitaven de memòria en Garcilaso de la Vega. Just a la posta del sol, el riu reflectia al sostre de la casa l'enjogassat aleteig d'aquelles sirenes de riu en l'altiplà toledà. Ones incansables emmirallaven el sol ataronjat i una col·lecció de peixos dissecats penjats de les parets ressuscitaven.

Música de vespres, quan el dia es mor i les promeses per complir són encara més crepusculars. Balsàmic Moustaki. Una mena de xarop reconstituent contra la melangia, la frustració o els moments baixos de solitud no volguda. Qui no s'hi ha refugiat somiant amb el cap ple de pardals i les mans buides de manyagues.