És
estiu. Tothom el gaudeix com pot. Fins i tot els que no tanquem per vacances. Uns
desitjant que aquest parèntesi s'acabi ben de pressa, no suportem la
inactivitat. D'altres patint i comptant els dies perquè caduquen volant amb un
punt d'amargor que ens impedeix de gaudir-lo amb més plenitud.
Temps
de certa nostàlgia resolta el dia que ens retrobarem els que solíem quan la no
monotonia dels dies s'acabi. L'únic moment dolç del sant tornem-hi, aquell que
descobrim com de brunes es tornen a aplegar a l'ombra de la feina les amistats.
Carregats d'imatges insòlites i pintoresques amb què posarem a prova la nostra
capacitat i paciència fotogèniques a bastament.
Mai
la vida havia estat tan documentada gràficament. Balenes panxudes gronxant-se
al fiord, encantades cobres ballarines, muralles de peatge amb carril per a
vianants, postes de sol clàssiques, volcans fumant en pipa. I, arreu, els solcs
del temps en una mirada glauca d'ulls vells amb arrugues contemplant-s'ho sense
veure'ns. Haurem estat turistes passavolants en viatges de postal. Cinc minuts
o un instant que donen només per flairar l'atmosfera màgica i encisadora d'un
nen que ens espia rere la cortina bruta d'una porta on comença la intimitat.
Un
miratge. Hi ha qui estén la mà tot pidolant una quota per l'abundor.
L'estiu
és la gràcia del sol i de la llum infinita. Les vacances tenen la virtut
d'aturar els rellotges. De posar-nos davant de nosaltres mateixos i
d'emmirallar-nos amb qui ens és més proper. Un regal dels déus que pot
esdevenir penitència. Quanta relació no trontolla en aquest acte de nuesa
social en tots els sentits.
La
sorra i el sol ens deixen en pilotes, exposats en les xacres lluint sacsó i amb
una escadussera peça de roba que no dissimula la panxa. Té a favor, però, que
ens podem cobrir els deserts capil·lars amb barrets, gorres i barretines
d'estiu perquè és l'època en la qual les convencions del vestir s'esmicolen i
el sentit del ridícul ens el comporta un visat estampat al passaport.
Quina
fila!
