Per molts
anys, República! Es compleix l’aniversari de la proclamació de la República
catalana. Avui fa l’any de l’esclat republicà que es va poder viure a les
rodalies del Parlament de Catalunya i del Parc de la Ciutadella d’on van sortir
els eufòrics alcaldes ostentant la vara enravenada mentre l’atmosfera era un
batut d’emocions remogut per coleòpters mecànics. En Quim, l’amic amb qui
compartíem el moment al carrer, ja m’ho va advertir -Si això anés de veres, ara
mateix els helicòpters de la Guàrdia Civil no volarien damunt nostre-. Just fa
un any i avui plou. El d’avui és un matí lleig i gris que ens porta a la
memòria els estralls recents de la gota freda que ens ha escomès.
“Al Passeig
Lluís Companys hi ha la fira de vins i de caves catalans que s’inaugura aquesta
tarda. A mesura que ens atansem al carrer la multitud va en augment. Als bars
de davant del Palau de Justícia hi conviuen els clients embolicats en banderes
estelades amb els policies nacionals que en surten de prendre un cafè o,
potser, senzillament van a pixar-hi la ràbia i la impotència. Al vespre hi
coincideixo al supermercat, ells d’uniforme i amb el carro ple d’ampolles
d’alcohol. A la fruiteria n’hi ha dos de paisà que li pregunten al dependent si
-Això és Espanya? -però el de les balances de la justícia afruitada no n’és
massa conscient ni sembla un entès en afers constitucionals. Crec que no l’intimiden
ni aconsegueixen d’impressionar-lo. Pesa figues!
La gent al
carrer coreja el recompte dels vots televisat en una pantalla gegant que han de
decidir si Catalunya serà proclamada una República. Alguns parlamentaris
abandonen el Parlament. Es vota. En Coscubiela exhibeix el seu “no” quan el vot
és secret. Finalment és proclamarà la República. La presidenta, la Carme
Forcadell, llegeix el resultat de la votació, 70 vots a favor. El carrer
esclata!
Davant del
supermercat grups de joves destapen ampolles de cava, purifiquen la fita
històrica aspergint bombolles. Una parella gran assaboreix reposadament un
entrepà asseguts en un esglaó i també ho celebra bevent cava, aquests no s’hi
remullen com fa el jovent. -Salut i República! Realment és emocionat. Faig
fotos, admiro l’alegria immensa que amara aquest instant. Els sentiments desbordats.
Creuen alguns alcaldes absolutament eufòrics. -Gràcies! Tothom dóna les gràcies
-A vosaltres!
La resposta de
l’Estat és la reunió del Consell de Ministres immediata per aplicar el 155. En
Mariano Rajoy llegeix sense preguntes un breu text destituint el govern català.
Convoca eleccions, seran el dijous 21 de desembre. Només una cadena privada, de totes les televisions d’àmbit
estatal, emet de continu els fets que es viuen a Catalunya. Admirats i
sorpresos per la reacció ciutadana arreu del país. La festa. La joia. Sant
Jaume està plena a vessar amb les costures ben cenyides pendent que en
Puigdemont surti al balcó. No ho farà. La VI República no tindrà la cobejada
imatge al balcó de la Generalitat de Catalunya com quan en Macià o en Companys.
El govern i el president marxen sense exhibicions. La bandera espanyola, però, oneja
plàcidament al Parlament i al Palau de la Generalitat de Catalunya.
A les quatre
de la matinada el ministre Zoido destitueix en Trapero i el director general
dels Mossos d'Esquadra. Les conselleries passen a dependre dels ministerios. A Barcelona es produeixen alguns
altercats ultradretans. Ataquen la seu de Catalunya
Ràdio, en trenquen els vidres. Assalten una escola amb nens i n’agredeixen
dos professors. Colpegen una persona al carrer i atonyinen dos joves que vénen
de la Plaça Sant Jaume.
La Wikipedia
ho confirma, Catalunya és una República!
Des de la
perspectiva que confereix la data, un any després, Espanya i Catalunya han
patit les conseqüències d’aquells fets, una sacsejada amb dos epicentres. El
més punyent de tot plegat són les causes judicials que mantenen en una inhumana
presó preventiva els dirigents polítics o els tenen dispersos per Europa. Les
reixes prevalen a la política o al diàleg en una estratègia de seducció cap als
catalans gens efectiva. Catalunya enguany s’ha tenyit de groc.
En Mariano
Rajoy ha rebut patacades d’arreu -també els de Ciutadans li exigien més garrotades-.
El PP va punxar estrepitosament a Catalunya el 21-D. El juny els socialistes van
fer fora en Rajoy de la Moncloa a través d’una moció de censura que va comptar,
entre d’altres, amb el suport del PDECat i ERC. El PP va haver d’entrar en un
procés de “renovació”. En Xavier
García Albiol deixarà la presidència del partit a Catalunya pel novembre
privant-nos de la personalíssima pedagogia política a què ens ha avesat. Una
pèrdua a Catalunya que es correspon amb una retirada més senyera encara al PP
nacional. La Soraya i el seu vano encisador no van aconseguir esbargir la ferum
a purgatori que alguns dels seus li atribuïen quan l’anomenaven en privat i des
de l’entranyable admiració política “la boleta de sofre”. Una part del PP ha
patit efectivament la “liquidació” que la sofrosa i totpoderosa vicepresidenta
predicava en les homilies en contra dels separatistes des del paper de virreina.
La sotragada
política a causa dels fets d’ara fa un any tenen rèpliques que ens recorden on
som. Una fumerola d’un volcà que encara batega perquè l’independentisme
separatista trencador d’unitats persisteix. I si els carrers no són sempre
nostres sí ho és la determinació. Més encara, la desconnexió profunda i
irrecuperable de molts catalans -quelcom que tenim pendent de recomptar
objectivament en un referèndum- és molt ferma després de la dolorosa,
irresponsable i vergonyosa repressió policial de l’1-O. El ball de bastons no
ens va vincular pas amb una Espanya que cridava eufòrica “a por ellos”.
L’agermanament
entre determinades tribus ibèriques semblaria difícil d’articular. El supremacisme
que s’incrimina resulta evident a l’hora d’apropiar-se del carrer. També en la
manera com es pengen els llaços o es despengen. Políticament no hi ha més
argument i oferiment que la unitat de la pàtria, una nostàlgia que reneix sense
escandalitzar ni alertar Europa quan un nét d’en Franco -que deu tenir un CIS
casolà propi- afirma que la meitat dels espanyols som franquistes. Es ben possible
que assistim a una desfilada postmortem del dictador creuant la plaça d’Orient
en direcció a la cèntrica catedral de l’Almudena.
Algú ha
dictaminat que els catalans hem despertat la fera ferotge de l’ultradreta. Si l’hem
despertada és que era endormiscada o fent migdiada. L’hem inquietada i s’ha
desvetllat. Espanya no es trenca. Res més en l’argumentari proselitista tot captant
adeptes quan un altre paladí postmortem -com el Cid campeador-, l’Aznar, surt a primera línia com a valedor del Pablo Casado
a la davantera d’un trident per guanyar la lliga de campions amb en Rivera i l’Ortega
Smith-Molina.
Ací, a la presumpta
Catalunya supremacista -on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç- els polítics pentinen el gat. Deixo per a la reflexió i subscric
la genial paròdia a Polònia d’en Lluís
Llach com a director del Consell Assessor per a l’impuls del Fòrum Cívic i Social
per al debat Constituent refilant -Si jo pentino fort per aquí i tu mioles fort
per allà... -On arribarem? -Al Passeig d’Ítaca cantonada amb el Moll d’Espanya!
Enmig de l’embolic
el PSOE/PSC purgant l’incòmode aval al 155 i pel flirteig unionista -gens
federalista- retratat en la reivindicació amb uns companys d’aplec com el PP, C’s
i Societat Civil Catalana amb en Josep Borrell de tenor protagonista -i ara
ministre-. El socialisme és l’àrbitre polític actual havent de confegir uns
pressupostos funambulistes sense xarxa.
On som, però? Pendents
d’una sentència. La dels presos polítics i de la caterva d’imputats diversos
que passa pels jutjats. Una judicatura esmenada i qüestionada frontera enllà
on, Espanya, segons l’últim estudi del Fòrum Econòmic Mundial, se situa al
nivell de Botswana en relació a la independència judicial. Jo no seria tan
radical, diuen que els bons jutges també existeixen, però l’afer acabat de
pastar al Suprem respecte de les hipoteques no ajuda a millorar el dictamen del
Fòrum Econòmic Mundial.
Acabo la crònica
just quan el Reial Madrid marca un gol. Barcelona - 2, Reial Madrid -1. La justícia
poètica posa a lloc -per ara- l’entrenador merengue, en Julen Lopetegui, per
aquella deserció tan lletja de la selecció nacional, la Roja. Veurem com es resol aquest altre partit del segle. Que guanyi
el Barça -si és així- no ajudarà a la reconciliació de Madrid amb Catalunya.
