Repasso la premsa. Dues tasses de pessimisme als quioscos. L'ensopiment
enquistat dels fulls de paper amara els diaris. La cel·lulosa s'ha avesat a
traginar, preimpresa a l'ADN i per ecològica que sigui, els desastres i la
foscor dels dies. Llegir-los i contemplar-se un telenotícies alhora és
adscriure's al club del desesper. Les noves s'entesten en la crisi o en la
corrupció, i en la guerra si fem una ullada fronteres enllà.
Intento cercar-hi quelcom que m'aixequi l'ànim. Aquelles notícies
curtes amb protagonistes desconeguts o anònims que acostumen a servir per
omplir espai. Anècdotes, sovint tronades, que no ens han de canviar la vida ni
redreçar el moment que vivim. El decebedor és que tampoc menudegen a les
pàgines dels mitjans. Aquells gestos heroics de caràcter casolà, els invents
inútils o els rècords absurds per si mateixos no tenen predicament. Alguns no
són ni exemplars. En destaco la plusmarca comarcal d'endrapar calçots en mitja
hora. L'avaluació contínua del concurs manté els objectius de temporada, és
fidel als indicadors anyals i persevera en la distància respecte dels polítics arrapats
a un pitet i al calçot destrempat amb què solen sortir a la fotografia. Un gest
que els humanitza a mesura que les taques de romesco guanyen la batalla a la
pulcritud. Tot un símil!
Tampoc es vendria massa un diari a còpia de titulars que no informin de
res que no sigui la normalitat o allò que és connatural al fet que quelcom
rutlli sense incidències. L'estridència, el ressalt, l'anormalitat, la sorpresa
o la intriga són la base de cert periodisme. De vegades, l'únic que aporta és
morbo. ¿És notícia dir que la carretera està bé, que no pateix cap esvoranc i
que la circulació és fluïda perquè no hi ha hagut cap accident? Les editores
d'aquesta mena de premsa satisfeta tindrien poca venda i menys subscriptors. No
m'imagino la capçalera d'aquest Diari
feliç amb un editorial reiterat, "Tot perfecte". L'avantatge
rauria en l'estalvi de paper i en l'estat de benaurança, que no d'opinió.
Hi ha també aquelles notícies que no saps massa on penjar. No són ni
carn ni peix. Tampoc aporten cap mena d'informació rellevant. Però tenen gran
ressò i omplen titulars –tweets- i
fan córrer rius de tinta –virtual-,
com farà el –trending- tòpic. Existeix
el periodisme groc que magnifica sensacionalista el que esdevé. Aquests dies ha
saltat una notícia ben groga, la que ens fa saber que la noieta que
representava la fitxa groga del grup
infantil Parxís ha crescut. Ara se la
veu abillada de conilleta Playboy
amb un corset –com no!- groc. Tanmateix els seguidors infantils i juvenils han
madurat.
Avui alguns mitjans destaquen la troballa d'un tauró de dos caps a les
aigües de Florida. O que una família manxega de Retuerta del Bullaque posseeix
un meteorit de cent quilos. Vivien creguts i confiats que es tractava de
ferralla bèl·lica i li conferien utilitat premsant pernils per l'elevada
densitat i per les seves reduïdes dimensions que no van gaire més enllà d'una
bàscula molsuda de bany, on s'exposa per a la fotografia que la il·lustra.
Després que els científics de l'Institut de Geociències ho han avalat, que la
sal d'adobar pernils no l'ha rovellat, caldrà copsar l'opinió experta dels que
els han tastat.
Només ens redimeix la bomba -informativament parlant- que ha suposat la
performance, l'acció d'art en viu –i
en directe!-, que ha recreat a les pantalles la incombustible Mercedes Milà.
L'aerodinàmica presentadora d'un concurs reeditat, aquesta n'és la catorzena
edició, va decidir projectar les interioritats literals. Els secrets íntims, en
aquest cas no grocs, suggerits rere el decorat d'un vestit amb una quilomètrica
cremallera davantera.
Res deu ser casual. Meditem... Que els calçots dels polítics es
destrempin just quan els engoleixen. Que capturin taurons de dos caps a la
costa oest de les Amèriques del Nord. Que les nostrades fitxes dels jocs
infantils, assaonades com els pernils manxegos siderals, es converteixin en
matèria epidèrmica sensual i pecaminosa. O el més misteriós de tot plegat; que
la Mercedes Milà, enlloc de retirar-se a una vida de contemplació i capteniment,
se'ns esbravi com una ampolla de cava en un esclat de textures flonges i
pernils estel·lars per a l'auditori embogit.
Tot per l'audiència!
