Les clavegueres de l’estat fan pudor i
és a causa del vent de baix, sostenien els meteoròlegs d’estar per casa. Volien
dir que els canvis de pressió incidien en els efluvis que anunciaven
alteracions, habitualment tempestes. Mantenir les canonades, els pous negres i
estalviar l’evidència empudegant d’aquestes estructures requereix de molta sensibilitat
i d’exquisidesa perquè no acabin enrarint, contaminant i viciant l’atmosfera
política i democràtica dels estats. Pensar que no existeixen és com negar la
lluna nova perquè no és veu.
La sublimació novel·lesca de les xarxes
profundes i amagades del clavegueram estatal te nom, una mena de 007 amb llicència per al que sigui.
També per matar els dolents o per embolicar-se amb rosses sensualment pèrfides
–James, James Bond! –un paio seductor, ofensivament atlètic, intrèpid i guapo.
Un vassall al caire del políticament correcte, però incondicional a Sa
Majestat. Un còctel de violència remenada que ens tranquil·litza quan anem a
dormir ja què el món reposa més estalvi dels malèvols que va atonyinant arreu
de la pintoresca geografia mundial –Gràcies, James! Jo espero que els anglesos
no marxin d’Europa perquè l’agent 007
ens deixaria una mica orfes de la seva protecció.
Espanya té clavegueres. Té fontaners i
n’hauria d’exercir el manteniment ordinari que en pertoca. El codi deontològic
d’aquests entramats, el sentit comú que els hauria de regular, és fàcil
d’entendre i d’explicar. Actuar amb plena independència i objectivitat en
l'exercici de les funcions encomanades, no rebre instruccions interessades de
cap autoritat; només sotmesos a la llei i a l'ordenament jurídic –en un marc
democràtic- que els desplega i alhora els aixopluga. M’he estalviat la ingènua
pretensió de negar-los o de pensar que la canalització i posterior embassament
de les aigües grises no tenen raó de ser. En Franco patia una feblesa cinematogràfica
malaltissa per inaugurar pantans.
Espanya últimament fa pudor. Un tuf a
ranci, a suor agra, a metro a l’hora punta en vaga de desodorants. Massa
batzegades i sotracs també al rodalies atrotinat que no acaba de connectar ni
de funcionar com cal. Respecte de la fetidesa que sura en l’ambient algun
desguàs se’ls ha esquerdat i les fuites infecten la credibilitat i la confiança
amb els que manen. La guerra bruta té un front més. Un altre de geolocalitzat
als cataus que habiten els que en teoria haurien de tenir-ho més
impermeabilitzat. Les filtracions esborronen de veure i de sentir. Quin nyap de
serveis secrets ha permès que es conegui una conversa com la que s’ha fet
pública.
Un
gol als últims minuts de la campanya -també ha succeït amb la roja- pot entelar la classificació
del PP com a primera de grup, tot i que no sembla que així esdevingui. A l’Aznar
li va esclatar al mostatxo allò de les dues vies d’investigació en un moment
electoralment sensible. Hi torna a haver un cert paral·lelisme en l’oportunitat
del que s’ha –presumptament- confirmat en les converses que hem pogut escoltar.
Com es pot trampejar la seguretat del ministre responsable d’interior?
M’amoïna que el president del país –el presumpte
gran sheriff polític i moral- declari
que aquest tipus de converses són habituals, que a ell el preocupa molt més qui
ho grava i qui ho esbomba als mitjans. Es repeteix la teoria de la lluna nova
segons la qual no s’hauria de veure, però existeix. Jo m’escandalitzo més pel
que s’hi divulga que no pas pel com i el qui ho ha filtrat, senyor Mariano. Fa
mal a les orelles: “Els hem destrossat el sistema sanitari, els hem acusat, els
estem fotent enlaire el CTT [Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la
Informació]. En fi, jo sóc espanyol, ho tinc clar...” La resta de tripijocs
personalistes o polítics cercant o proposant sospitoses investigacions deu ser
cosa del billar i d’altres jocs de taula que es practiquen per matar el temps estant
de guàrdia a les clavegueres de l’estat.
Em permeto una predicció que no trigarà
a verificar-se. Després que ens hagin “fotut enlaire i destrossat” tal com
reconeixen el sistema sanitari entre d’altres coses, en Mariano, el ministre
Fernández Díaz o qualsevol altre salvapàtries ens adreçarà una aferrissada declaració
d’amor ben íntima i en català -Us estimem!
Ens hauria de fer pensar molt aquest
afer que va més enllà de com un micròfon passa desapercebut al despatx de qui
controla les forces de seguretat –totes-. Al PP aquestes andròmines comencen a
tenir una memòria històrica des que l’Alícia Sánchez Camacho el va amagar en un
suquet al pil-pil cuinat al restaurant la Camarga.
Quanta polseguera! Ara veiem –escoltem- com aquest altre, de micròfon, tan allunyat
de l’estètica britànica del 007, l’haurien
camuflat a la cua d’una boina.
Ves que no tingui raó el gran referent
Mario Conde quan recentment ha dit, així que ha sortit de la presó, que està
temptat de marxar d’Espanya. Diumenge toca votar. Abans, però, Sant Joan. Solstici,
petards, coca i molta màgia, la que caldrà per esbargir i netejar l’atmosfera
enrarida dels dies. Bona revetlla!
