Ja fa una temporada que no hi
ha trobada, àpat o conversa casual de carrer que no es parli de la jubilació.
El context i l’edat s’ho comporten. Molts dels meus coneguts, contemporanis de
quinta, vivim al caire de passar a la tercera edat que té la seva segona preadolescència
just en el punt dolç previ. La condició de pensionista, de classe passiva per als funcionaris –mai una
etiqueta tan escaient si ens acollim al tòpic-, confereix un estatus carregat
de matisos. La pregunta és la mateixa –Quant et falta? –la reacció a la
resposta la cerques en el reflex al mirall dels ulls de qui t’ho demana –No
m’ho semblava pas... –no saps pas si per excés o per defecte et cataloguen
entre els que ja els pertocaria amb escreix o els que es mantenen prou bé de
carrosseria i d’esperit com perquè els declarin oficialment i socialment tropa inactiva.
Quan pasturàvem vaques grasses
i tot era pàtria al país dels pensionistes anticipats -alguns a edats
vergonyants- era com si t’hagués tocat la primitiva o un sou perpetu en una
etiqueta de cafè soluble. No ha estat el meu cas i per això continuo conreant
el ritual setmanal de temptar la sort en algun sorteig que, per ara, m’és
fugissera i esquerpa. Tot arribarà! Mentre, em situo en la franja feliç dels
prepensionistes laborals i dels postmenopàusics vitals indefinits en una illa
cada vegada més petita i amb l’horitzó aprimant-se.
Visc en un agredolç incert per
resoldre que em bressola entre el voler i el doler. Posats a triar em decanto
pel vessant optimista i lúdic atribuint al moment la gratificant sensació que,
sinó l’atzar, l’edat ens porta a assolir el premi més gros que ens pot tocar:
temps! Aquesta deu ser la raó per la qual s’acostuma a reconèixer tradicionalment
la fidelitat laboral amb un rellotge just el dia que es converteix en l’eina més
obsoleta i inútil. Jo em decanto, posats a regalar artefactes que mesuren
espais o temps, per un rellotge de vent. Un que infli les veles amb una
brúixola per navegar a la petja dels oratges suaus per la ruta del sol. Bon
vent i vida nova!
Encara no sóc ben bé a l’andana
de les bonificacions de dret per a retirats: als transports públics urbans, als
espectacles multitudinaris o a un assortiment de llepolies farmacèutiques
diverses–el pindolam miscel·lani que ens guareix de les epidèmies a causa dels excessos
o per prevenció assenyada-. Enmig, però, de la preadolescència d’or esmentada ja
m’ofereixo a la gerència voluntària d’un casal d’avis, de gestor de viatges en
temporada baixa amb sessions relaxades de tai-txi, de conferenciant amè per
explicar batalles o a aspergir consells de franc. Un servidor... a la seva
disposició.
Com que ja fa temps que no em
sento immortal m’he tornat un analista sistemàtic de les necrològiques, un broker dels decessos i un expert en la
borsa de la vida i l’esperança de l’anar fent mentre es pugui. Les gràfiques
dels tanatoris estudiades des del vessant estadístic confirmen un pronòstic
d’un èxit aclaparador –d’arribar-hi, a la frontera- si aprenc balls de saló. La
paritat de gènere als geriàtrics és un malson conjugat en masculí a partir de
certa edat. Reitero el meu compromís d’instruir-me a ballar amb ritme, sense
trepitjar la parella; i de practicar les disciplines aquàtiques que calguin.
Aprendré a nedar! Una mancança típica de pagesos més experts en la cacera de
bolets de temporada o en les batudes del senglar, per exemple.
Freqüentment, la jubilació, el
retir, la pensió o el pas a la tercera edat són un luxe imposats per una tirania
contra la gerontocràcia laboral que la societat es permet. Entenc aquells a qui
el món del treball aparta -gens de bon grat- quan la seva experiència, el seu
coneixement i la seva prudència són un tresor que es malmet. Descol·locats pel
trencament suposo que ens retrobarem en algun congrés exercint un postgrau a
malcriar néts.
-Quant dius que falta per
jubilar-te?
