A
Barcelona hi ha hagut una concentració via xarxes socials davant la seu de la
delegació del Govern. Els congregats cridaven "Fem fora la màfia".
Cassoles i xiulets en un "pásalo"
més que als dirigents del PP els deu
rememorar com d'efectives van estar les concentracions espontànies durant aquella històrica jornada de reflexió en la qual
van perdre les eleccions generals. S'atrapa abans un mentider que un coix, fa
la dita. Llavors eren les bombes etarres i els rodalies madrilenys. Quin
horror! Aquells dies el vehement diari El
Mundo insistia venent el que ningú comprava, que l'atemptat i les dues vies
d'investigació que es van obrir menaven a l'autoria basca.
Una
ministressa anys després va clavar la màxima, encara avui vigent per al PP,
"antes doblá que partía";
al·ludia afers ferroviaris i uns esvorancs propers a Barcelona. Això mateix
redactat diferent és el que diu avui el senyor Floriano quan, amb el que cau,
deixa anar que els preocupa zero el que faci en Bárcenas, l'insigne Lluís el
cabró –com l'esmenten els excompanys de partit-.
De
tresorer, l'home dels números del PP
a delinqüent empresonat. Ara un empestat a qui els seus li neguen el pa i la
sal. Un xantatgista que no pot doblegar –veurem si partir- el president del govern
que ha fet les coses bé. Segons en Floriano, en Mariano no té absolutament res
a amagar i del qual els ciutadans que el van votar poden estar-ne orgullosos,
perquè no cedirà. No modifica l'agenda, però tampoc compareix ni s'explica. Viu
amb el cap sota de l'ala i només en surt el fum dels havans per conjurar el
moment que ha vessat el got amb una inundació de despropòsits i d'indicis
–presumptes, això sí- que ja no hi ha ingenu que s'ho empassi.
El
corredor de fons, l'Alfred Pérez Rubalcaba, que no s'entén en català amb el PSC ni en la intimitat, demana la
dimissió immediata del sordmut Rajoy. Anuncia la ruptura completa de relacions
amb el partit que governa. Com que les mocions de censura són al·lèrgiques de
les majories absolutes, proposa la successió; l'abdicació a favor d'un príncep
jubilat o d'una principesa eixerida. L'esperança blanca i rossa per a la
continuïtat dinàstica popular si la cosa s'embolica encara més, que en fa tot
l'efecte.
Quin
estiu més calent, Mariano. I sense l'ombrel·la de El Mundo, que en aquest serial s'abona sense embuts per airejar
massa draps bruts. Amb quin ensurt esmorzaràs i encendràs el primer cigar del
dia, president? Papers, originals, missatges de telèfon... I ja fóra
l'apocalipsi que en el perfeccionisme de la corrupció, en Bárcenas hagués pres
la precaució de fer-te signar rebuts per les transparents quantitats
percebudes. Ja ho prediquen els del ministeri de la nicotina, "fumar
mata". També políticament quan les capses no van plenes amb fulles de verí
recargolades sinó de bitllets assassins.
Moments
delicats. "Tot un país en suspens", sermoneja Rubalcaba, el polític.
La ciutadania fa la viu-viu mentre les audiències dels telenotícies es
desplomen. I algun lector de diaris només en llegeix la secció de cultura i
s'apunta excepcionalment a la d'esports amb recança després que en Guardiola
també sembla que al marge de xampurrejar l'alemany, hagi fet un màster en
despropòsits o un doctorat en com perdre la credibilitat amb unes declaracions
que no li escauen.
El
futbol no em preocupa, cosa de peus i de pilotes. Però que els polítics i
alguns governants em prenguin per un babau, sí. Ens ofenen. Ens insulten quan
pensen que amb les estratègies del tu més, i encara més, tot es resol i
s'oblida. Dubto que aquesta vegada el ritme de la cançó estiuenca ho deixati
entre les ones, les corbes bronzejades i les paelles sota d'una palmera. Ni la
caparra d'una sangria dolenta i infame ha de digerir el moment on ens han
instal·lat aquests que ens haurien de dirigir.
Em
resigno a creure que els representants ho són de veritat, un mirall de la
societat que gestionen. Si aquest reflex és fidel i ens rebota la crua realitat
sense aprimar ni engreixar, patim una pandèmia apocalíptica. Tots ens hauríem
tornat bojos, insensats, sense ètica, sense cap mena de pudor ni sentit de la justícia.
Jo
encara conec persones amb vergonya, sentit del ridícul, generoses, amoroses,
justes i amb sentit comú. Acostumo a fer-me-les amb més bona gent que no pas
amb perversos, mentiders, lladres, corruptes, hipòcrites i allò que qualifiquem
sense subtilesa de gent dolenta. Estic convençut que en un recompte d'urgència
els esplèndids en positiu guanyen per golejada als malèvols.
Recuperant
l'argument de l'oposició haurem de reflexionar si és el país qui viu en suspens
o, després de la compareixença de demà d'en Bárcenas, la ciutadania tindrà
encara més raons per suspendre el president i alguns polítics del govern.
