Em volia refugiar en el silenci aclaparat per l’allau de
missatges, una possibilitat suggestiva més en
l’acte de la comunicació. Un silenci enmig dels arpegis excessius interpretats
al galop també és un recurs d’agrair. He estat temptat per un parèntesi
pacífic, relaxat mentre gaudia de la pesca fluvial o sobrevivia arrecerat en un
oasi de quietud contra la xiscladissa espessa de la selva tropical. Cal, diuen,
reflexionar.
Que emmudeixi no vol dir que no
pari les orelles. Escolto. Valoro. Contrasto... Quelcom que deu menar
a la meditació. Una activitat íntima que m’acosta a la reflexió que em reclamen
les urnes. També hi engego alguna becaina. Trec les ulleres de veure-hi de prop
i, amb l’índex lleument humitejat, passo pàgina amb la catxassa dels caps de
setmana mentre esmorzo i llegeixo les notícies del dia anterior. Per mandra o per
pura deixadesa sempre vaig un dia endarrerit explorant la premsa escrita en
paper.
Té el seu què, fa l’efecte que les notícies ja
no són vigents i que els cataclismes de tota mena ja pertanyen al passat.
Practico la tècnica de la crònica caducada. Un mal hàbit que no remeia ni
millora la realitat però que em converteix en profeta de l’endemà, quan –per
exemple- unes ruïnes mil·lenàries són encara més runes perquè la ira perversa
dels déus i la intransigència roïna dels homes les ha esborrades del desert i
de la història de la humanitat amb els que s’hi refugien, vides sense
petrificar. Tanmateix m’assabentaré del perquè avui he arribat tard a la feina.
M’informaré –demà- que la xarxa ferroviària barcelonina ha patit un assalt de
les forces de la incompetència. És possible que algun editorial valori la
iniciativa de reforçar el servei de rodalies amb una llançadora a tracció
animal, jo els suggeriria la constatada fermesa del dromedari.
És apassionant. Com tirar-se de
cap entre els corrents preelectorals en la maregassa de la campanya. Et sents
una mica tonyina roja esquivant els esquers que van bressolant les onades.
Nedar a contracorrent amb precaució de no ser pescat pels que practiquen la
tècnica de l’arrossegament, la preferida per la flota d’alta mar. Us previnc,
per letal, contra la practicada amb arpó. La d’almadrava és la més
claustrofòbica de totes. O la de palangre, d’estil subtil ja que et permet de
triar quin dels hams t’empasses.
Em miro les propostes, les
promeses per complir, escolto els missatges i em dic a mi mateix que abstenir-se
és de covards. Amb quina força puc recriminar, demanar de passar comptes si no
sóc a dir-hi la meva ni participo de l’acte més elementalment democràtic,
exercir el dret –i el deure- a votar. Reconec que, de no militar com a
partidari associat –o simpatitzant incondicional-, la tria i la reflexió poden
arribar a propiciar el percentatge d’abstenció, l’epidèmia més temuda
pels polítics. Per fortuna els cagadubtes en política no som majoria absoluta. Ai,
els vots fugissers que tenen la seu en la indecisió.
A aquests deu anar adreçada la
campanya, a treure’ls de l’ensopiment participatiu i a mobilitzar-los. D’ací la
importància de l’esquer. Quin triar? N’hi ha d’aspecte saborós, de més
mengívols i els de digestió pesada. També ens fan l’ullet amb algunes
enganyifes gens biodegradables que contenen molt de plom i massa ploma
sintètica. La traça en la pesca a les dolces aigües salvatges amb mosca
requereix tècnica i paciència per capturar més d’una vegada el mateix exemplar
escarmentat.
És bàsic decantar voluntats o
convèncer amb la tàctica de mercat més antiga i universal de les que es té
notícia -documentada o no-, crear opinió. L’estratègia del degoter amb dringar
malai que acabem integrant per no perdre-hi el seny –Clinc! Clinc! Clonc!- i
sant tornem-hi. Cal argumentar amb voluntat d’esbombar la veritat que fem certa
i única, perquè és la nostra.
Som, per prescripció electoral,
en un moment àlgid de deliberació. Pensem-hi, doncs. Votem i votem bé! Amb la
convicció i la força que ens legitima per demanar, si escau, el llibre de
reclamacions. Participem en la festa de la democràcia, així ho
explicaran els titulars dels diaris impresos de demà. Mentre, avui, toca
desempolsar les cartes de navegar per no perdre’ns en els rierols de la confusió.
Hi havia una vegada un avi assegut
al pedrís contemplant-s’ho amb els ulls entelats pel temps i per la derrota. Mesell,
va esperar més de mitja vida, però mai no va veure tornar els seus.
Reflexionem-hi!
