Podria
explicar que estic molt cansat, però satisfet. És la conseqüència d’una
prometença que, precisament per ser-ho, he hagut de complir perquè invocar
només Santa Bàrbara quan trona no acostuma a fer efecte. He complert! Tinc els
peus destrossats i les cames em fan figa. Quin plaer de poder seure -finalment!-
en un banc i acollir-me en la pau i la santedat de la muntanya sagrada. Ja
haureu endevinat que m’he arribat a Montserrat. Era el que hi comprometia i hi exposava
si el Barça guanyava el partit i remuntava assolint allò que semblava
impossible. Quin miracle atribuïble a la Verge de Montserrat, la més catalana –i
culé- de les divinitats que es veneren!
Com que és
dissabte l’Escolania ha emmudit i no hi ha hagut Salve ni Virolai ni Vespres, quelcom que rebaixa la
solemnitat aportada per les veus blanques a l’harmonia de l’abadia
montserratina. Ha estat, doncs, una prometença espartana, acomplida sense banda
sonora que no fos l’himne del Barça que, des de la gesta inèdita, em fa
tombarelles per les meninges com si hi tingués encastat, al cap, en Messi
assajant xuts directes de falta amb barrera.
Exhaust i
content alhora he estat incapaç de seguir els raonaments místics del mossèn
que, amb posat de recriminar aquest rampell de fe sobtada, se les havia sense
massa èxit a desbrossar els camins de la salvació amb pilotes. He mirat la
Verge amb complicitat i li ho he agraït, que obrés el miracle, de xiular el
penal a favor d’en Suárez. I gol!
Diuen que el
primer quart va estar molt important. Podia esdevenir una nit històrica. El
París Saint Germain vestia com el Madrid i els escolans absents, de color
blanc. “Som els de laCaixa, tu ets
l’estrella”. Gol! Gol! Ha arribat el segon, d’Iniesta! Una jugada
incommensurable. El gol de la fe! Com va inventar per resoldre amb un cop
d’esperó. El guió perfecte. Acabava la primera part! Som-hi! Estaven donant
forma al somni. Érem a mig camí –jo de Montserrat-.
El jutge de
porteria l’havia xiulat. Penal i gol de Messi! Ja en teníem tres! Quedaven quaranta
minuts i havíem entrat en l’eliminatòria amb un marcador de 3 a 0. No es podien
prendre decisions arriscades, calia paciència. Era clau que no ens fessin un gol
però els francesos n’acabaven de clavar un d’un xut imparable. Així era com
perdien els campions, compensant la vergonya de l’últim tango a París. El PSG jugava
atemorit. En aquell moment ho vaig determinar, pujaria a Montserrat caminant! De
predir el que havia de succeir, m’ho hauria rumiat. Quin cansament...
Gol! Gol de
Neymar! La va encastar a l’esquadra. El PSG humiliat pel marcador que ja era de
4 a 1. Quedaven només tres minuts. Tot era possible! Penal! Penal! Teníem a les
mans la possibilitat de fer el cinquè. El Barça podia endossar cinc gols al
PSG. Restava encara un pessic de pròrroga! Neymar va xutar i gol. El Barça havia
marcat el cinquè!
Tot el Camp
Nou dempeus a un minut amb quinze segons i disposat a tocar el cel amb el Barça
compromès a marcar el sisè. Tots a la rematada, el porter del Barça també present
a la frontera francesa. En l’última oportunitat, a vint-i-cinc segons, gol! Gol!
Gol! Era el 6 a 1 definitiu. Increïble. Inexplicable! El Barça havia vençut.
Quina nit per al barcelonisme. Els jugadors del PSG abatuts perquè en Sergi
Roberto hi havia posat subtilment –i només- la punteta!
Avui a Montserrat,
la sucursal barcelonista i pilar de
fortalesa pels bons, també hi he coincidit amb una llarga corrua d’implicats
-pels pecadors el port de salvament- en
el judici pel cas Palau. Una renglera de penitents afligits amb en Millet portant
ciris a la Moreneta per il·luminar la
catalana terra.
Quina manifestació
de fe i d’esperança en la remuntada!
