L’estiu ens situa en mode repòs, de
desconnexió, de estar més per la visió curta d’un objectiu amb el focus
concentrat en pedrots o en personatges tot epidermis torrant-se al sol que no
pas pendents d’uns pactes impossibles. Hem socarrat a ràfegues de flash allò
que ens volem endur per demostrar-nos, a nosaltres mateixos, que hi vam estar,
passejant i contemplant l’encís del que ens és aliè. Abans, a l’estiu -tota
cuca viu- érem espectadors, però ara -tota mona ronda- també formem part de la
coalició, de l’exèrcit de depredadors en un safari pel pacte insòlit. Exercim
de testimonis amb proves que si no es toquen es poden contemplar. He decidit emmagatzemar
per al record els mercats locals i exòtics carregats d’obres d’art genials i
comestibles, natures mortes de color i aroma que només es comporten de ser
retratades.
El parèntesi breu que esdevé una mena
d’eternitat comprimida per països i terres insòlites, propers o llunyanes, ens
transporta a la recerca del miratge saludable –però quimèric- del País de Xauxa
on tot és possible i permès menys un acord polític enraonat. Quelcom que també ha
amarat el meu periple ha estat la revenja per tot el que tolero la resta de
l’any a Barcelona. He capturat idíl·liques postals de natura, gàrgoles de
catedral i m’he concentrat alhora a esbravar la tensió que comporta viure
assetjat pel turisme la resta del curs.
M’explico. Sota la condició de passavolant
amb papers m’he dedicat bàsicament a fer nosa. Els guies locals ja
s’encarreguen de triar el lloc més propici per embussar les voreres i carrers
estrets mentre ens expliquen el programa electoral. M’he convertit en barricada
humana de calibre important, no sense un punt de temeritat, mentre cercava
l’angle d’atac i la perspectiva més compensada entre el semàfor fent-me
l’ullet, una promesa incerta i un esglaó traïdor. Clic!
Exercir de turista no us penséssiu que
és tasca fàcil. Cal posar-hi voluntat. Uniformes a banda –barrets i complements
diversos que no lluiríem a indrets on ens coneixen- cal també una certa
predisposició mental. És un estat que requereix d’un ensinistrament previ
perquè l’impacte no ens descol·loqui tot assolint els objectius de visitant típic
amb sandàlies. Això mateix, un estiuejant ocasional emblemàtic que no decep,
que ho dóna tot per estar a l’alçada de les circumstàncies –amb o sense mitjons,
a voluntat-.
Torno de l’estiu a casa amb quelcom que
es toca, certa pàtina bruna coriàcia, una cuirassa que em protegeix de l’ambient
polític que contribueix a l’esclafament global però no al canvi climàtic a la pell de brau
peninsular. Sense novetats importants al front polític nacional continuem fossilitzats,
entestats i encaparrats amb polítics incapaços d’articular una entesa pretenent
que tornem a omplir les urnes amb neules i torrons dels durs, dels d’Alacant.
Quelcom lloable com a rebequeria de patí d’escola, però amb un cost social no
sostenible. El prestigi dels polítics, la paciència dels ciutadans i els
implants em temo que no ho suportaran.
Més del mateix, els mateixos gossos amb
els mateixos collars udolant a les nits de lluna plena amb el cel plorant
llàgrimes d’agost fugisseres com estels. Allunyats de les radiacions de plasma
estival, en Mariano i un servidor –jo del tot-, m’expliquen que m’he estalviat
el maldestre trotar del president en funcions mentre el temps passa i la
responsabilitat dels polítics sua. Vivim pendents que els resultats electorals
–massa marinats- es concretin, que no se socarrimin a la foguera de la
indecisió com unes tristes i malmeses sardines congelades. Administrar allò que
les urnes han propiciat no hauria de ser només un joc de ping-pong de retrets i
de desacords. Ara és la vostra responsabilitat, no la de qui us hem triat. No
ens reboteu la pilota a nosaltres una vegada més!
Deixeu-nos gaudir dels canelons
nadalencs en harmonia casolana. Bon Nadal!
