L’espectacle
de l’aparició del Sr. Aznar al Congrés ha estat, com proclamen els
comentaristes en els grans esdeveniments esportius, la compareixença del segle.
L’expresident espanyol ha sortit de les ombres -mediàtiques- per convertir-se
en el Ronaldo polític de la comissió que investiga la trama de finançament
il·legal -un eufemisme aplicat a la corrupció- del seu partit, el PP.
La sortida al
plató o a l’arena es va percebre com la d’un gladiador estrella, d’aquells a
qui les circumstàncies ni els adversaris aconsegueixen de degollar. Confirmen
els/les professionals de la premsa rosa que en Josemari Aznar encara conserva a
ple rendiment la cadència que li confereixen els fotogènics abdominals que ha
exhibit als iots del poder fàctic -i a les llotges del Bernabéu- carregats de bronzo
i d’acer biscaí. Pur múscul polític arrebossant l’estómac del gran capità!
El partit del
segle va durar una eternitat. I hauria estat com el rosari de l’aurora si s’haguessin
practicat les preventives revisions de les jugades al VAR (el vídeo assistent
de l’àrbitre vigent a la lliga). Malgrat les contínues interrupcions i els
canvis sobtats a l’equip contrari, el superheroi va estossinar, un a un, els
rivals que gosaven posar en dubte la seva tasca, la seva honorabilitat i la
veritat certa. ¿Calia una defensa tan subtil contra dels corruptes socialistes,
dels colpistes catalans i del perill podemita a la democràcia? Aquest trencapins
amb mostatxo de la dreta espanyola ha sobrevolat per damunt dels enemics sense
despentinar-se amb passis toreros i amb molt -però molt- d’amor propi.
Incombustible
i gens penedit, ans al contrari, orgullós i convençut del paper que li ha de reservar
la història, gaudeix de la pàtina que cobreix els intocables, de la dignitat,
de la raó, del mestratge i de les virtuts d’un líder a seguir. Per això el
deixeble Casado i la cohort de fidels li han fet costat en un acte de fe i
d’adhesió públic. Va aixecar passions i admiració amb les fines maneres que
n’esperàvem. Quin cavaller! No va defraudar. Els campions, com aquest Ronaldo
de la política, tenen els ressorts de la cama -i els abdominals- tensos com una
ballesta i tan afinats que, quan disparen, marquen els gols per l’esquadra havent
regatejat l’enemic de la llibertat i fulminat el contrari a la unitat d’Espanya.
Al descans,
per distreure els assistents, va sortir el Rufián amb posat de cheerleader -per això l’Arcadi Espada
diu que és un “mariconàs”- per treure ferro al combat i desentumir la tensió
acumulada. A la pantalla, combinades amb anuncis publicitaris diversos, escenes
de la pel·lícula El Padrí amb la
melosa música de fons projectant com uns pulcres cambrers serveixen les taules
en un casament de molta categoria. En un dels plans projectats es veu el pare
de la núvia i en Bush amb els peus damunt les estovalles cremant nicotina i
passant xampany pel ronyó. Que visquin els nuvis!
En José Maria
Aznar no diu mentides, en tot cas dubta, però poc -com els grans estrategues-.
Així ho va demostrar, la prudència, quan van anunciar les dues línies
d’investigació. Generalment no és tant cagadubtes, com quan ens va garantir -des
de la franca mirada mediàtica directa als ulls de l’audiència- l’existència d’armes
de destrucció massiva que van avalar en una votació nominal -amb noms i cognoms-
els orgullosos, crèduls, disciplinats i bèl·lics diputats del PP al Congrés votant
a favor de la guerra del Golf: -Sí! -A favor! -Sí! -un a un van anar desfilant
i dipositant la papereta a l’urna de les Açores.
Aquest senyor
no menteix! Si es reencarnés políticament, ho tornaria a fer i a ser. Tanmateix,
un cavaller de principis.
