El
trajecte de Barcelona a Mataró té un punt ferroviari d'històric que va esberlar
les poblacions marineres amb un cop de destral sense misericòrdia. És el peatge
pel progrés capdavanter. Aquelles vies amb trens lents que esbufegaven i
s'anunciaven amb banderes de fum ja són passat nostàlgic. L'aventura futurista
de rodolar pel caire del mar ha perdut el caràcter intrigant i ja no cal ser un
intrèpid. Només ens hi assetja el perill quan una ona arrebossa literalment un
vagó i en rosteix la catenària. N'he estat testimoni, de com excepcionalment la
força del mar descalça les roques, penja la via o colpeja el comboi amb fúria. Habitualment
només ens hi assalten el retard o un acordionista que pidola a canvi de
melodies sense solfa.
Aquest
matí el dia és magnífic, amb un mar pla de mirall i amb el color de la panxa
d'una sardina. La platja encara és privilegi per als que en poden gaudir sense
problemes per estendre-hi la tovallola i torrar-s'hi al sol de tardor. És divendres,
el dia més optimista de la setmana.
Tot
sembla perfecte. Just posar els peus a l'andana el tren arriba a l'estació, hi
ha seients i el vagó pertany a les sèries noves. Confortable amb aires europeus
com un alta velocitat de les rodalies que s'atura, però, a cada estació. Els primmirats
amants dels detalls i de les estadístiques confirmen que triga el mateix, si fa
no fa, des que es va inaugurar a mitjans del segle XIX. Al recorregut de
Barcelona a Mataró s'hi hauria congelat el concepte espai/temps. Què en
deduiria l'Einstein? Potser ja s'hi va fixar quan el van convidar a impartir
conferències –també a menjar arròs a la cassola amb musclos- a l'Escola
Industrial de Barcelona i el van passejar amb ferrocarril pel Maresme.
Insisteixo.
A primera hora, el rodalies de la línia de la costa, feia l'efecte que s'havia
sincronitzat amb els astres que propicien l'harmonia i el compàs percudint en
les travesses, timbals per a una bona peça a ritme de mercaderies on només hi
desafina el de l'acordió.
M'he
instal·lat als seients que tenen el respatller adossat a la finestra. Una mania
que conreo per evitar els efectes del costum generalitzat d'allargassar-s'hi amb
els peus damunt de la butaca. Una veïna propera, una noia de disseny, per com
vestia i pels complements seia al costat d'una dona magribina amb mocador i
mòbil. Aquesta ha parlat contínuament –amazigh?- per l'aparell. Era molesta per
la tendència a cridar excessivament. Aquella ha obert una bossa –de disseny- i s'ha
cruspit un pastisset de colors poc naturals per premiar la penitencia d'haver
de suportar la cridòria estrident a cau d'orella. S'ha llepat només dos dits i,
després de valorar les conseqüències en l'aerodinàmica corporal, se n'ha jalat
un altre, de pastisset, i s'ha tornat a llepar els dits discretament i elegant.
Entre
conversa i conversa, la senyora magribina del mocador i d'edat imprecisa, també
ha tret una bossa amb cacauets. La dificultat per parlar i menjar alhora fruits
secs semblava evident, però tampoc ha amorosit el to ni el volum de la conversa
amb una de les interlocutores, una tal Malika.
I
el viatge tranquil de divendres feliç s'ha anat carregant d'electricitat, com
si la catenària hagués estat escomesa per una invisible ona gegant. Uns seients
enllà s'hi ha començat a embullar la troca. Una discussió agra, sense comprometre-hi
la gestualitat ni arribar a les mans, ha envaït el rodalies. La noia dels
pastissets, i una adolescent propera, ens hem mirat amb certa complicitat. Hem
trencat l'autisme social que impera als transports públics de curta distància. Només
la senyora magribina del mòbil, que no ens entenia i era immersa en la seva arravatada
conversa particular, era aliena als arguments d'un grup d'avis jubilats que no
tenien pressa. Potser viatjaven per viatjar o només per matar el temps o
ressuscitar la història.
Tot
ha començat per les estelades que adornen el trajecte amb un innocu comentari
d'actualitat. Els arguments són dels que es criden a les tertúlies. Exactes.
Només que el comandament de l'aparell era en mans d'un insensat que canviava
constantment de canal o d'emissora. M'era difícil seguir la conversa pels
esgarips de la senyora del mòbil, però venia esquitxada amb els mots Espanya, Catalunya i Independència.
A mesura que la intensitat acalorada del debat ha arribat a superar la conversa
amb la Malika, s'hi afegien matisos i altres viatgers –Jo de vostè marxaria cap
a Espanya, home! -etzibava una senyora que li recriminava de llegir només certs
diaris, si és que en llegeix algun. Han desfilat totes les trames argumentals
d'un debat de l'estat de la nació sense passar pel llibre d'estil. Sense polir
allò que es considera políticament incorrecte. Els funcionaris, la crema de
banderes i senyeres, en Bárcenas, els impostos, en Millet, en Mas, els peatges,
l'Ibarretxe, la Constitució... Greuges en taca d'oli sense embut esquitxant el
passatge. Una pacífica mestressa de casa ha verbalitzat el seu punt de
rebel·lió confessant que, just saber la desqualificació del Madrid 2020 per a la marató olímpica, va
destapar una ampolla de cava i es va atipar de menjar xinès a domicili –Ho vaig
ben celebrar!
Que
ens roben. Que Espanya ens rescata. I en un moment àlgid de la discussió de vagó,
que ningú s'ha mogut ni ha agredit ningú –que no fos de paraula- han sortit els
fantasmes vencedors de la guerra civil i el sentiment de patriotisme compromès
i rabiós de l'avi que més s'imposava. Ell assistirà a la manifestació del dia
del Pilar, festa nacional, a defensar Espanya fins a les últimes conseqüències.
Amb sang, si cal. Tot per la pàtria. Ho repetia sense escoltar amb molt de fervor
i convençut –Això és Espanya! I que consti, senyora –adreçant-se a la documentada
lectora de diaris-, votar per la independència no és democràcia!
He
arribat a la meva destinació. M'ha vingut al cap aquella consigna del maig
francès, "atureu el món que jo baixo". El món i el rodalies han
continuat fent tombarelles mentre el mar, la mar, era efectivament del color de
la panxa de les sardines en llibertat.
