Fa dies que no
tinc esma per escriure res dels fets d’octubre a Catalunya. El tobogan de les
emocions i la voràgine dels esdeveniments m’han superat. El vertigen del moment
històric -ara de debò!- em sobrepassa. L’estat d’ànim, blanc o negre com les
opcions d’una papereta de referèndum, oscil·la suspès i sorprès entre la
realitat del que jo he viscut i les narracions que la premsa diversa n’ha projectat.
Des del dia de reflexió al dia d’avui
tota una eternitat en una immediatesa que no aconsegueixo d’atrapar. Són moments
que t’arrosseguen en una riuada d’emocions intenses que pensaves impossibles i
inversemblants.
Posar-hi ordre
és complicat. La primera imatge que preludiava allò que s’esdevingué és com una
vinyeta del Roto animada i en color. Un personatge jugant-se literalment el físic
per arrancar una pancarta a la façana de l’Ajuntament de la Colau és tota una
editorial gràfica en un llenç blanc on hi havia escrit “Més Democràcia”. La fúria
amb què aquell individu va aconseguir només esquinçar una llenca inferior de la
pancarta espanta. Reconèixer que els responsables de subjectar-la van fer la
feina a consciència. O, voldria pensar, que despenjar la Democràcia no és cosa
fàcil. No ho va ser!
El dia del
referèndum -seguint les recomanacions del Guardiola- va començar molt aviat. A la
matinada encara de fosc feia goig reconèixer-hi veïns d’escala i col·legues de
cua al supermercat que jo no hauria sospitat que fossin allí protegint les
urnes i el col·legi electoral. Es va complir allò que alguns negaven perquè
hi havia urnes, paperetes i una afluència pacient -amb un autèntic aiguat- que
no he vist en cap més de les convocatòries electorals que s’han fet i desfet
des que la urna torna a pasturar per les praderies de l’Espanya democràtica. Ara
puc confirmar que alguns i algunes van fer el salt a la companya i van dormir
amb l’urna. Quantes hores van caldre per poder votar! Destacar que els escuts
humans de carrosseria delicada vam tenir preferència enmig de la munió de mesells
i de constants.
Hi havia
urnes, paperetes i un cens universal decantat per la perversa i poc saludable pràctica
del coitus interruptus versió digital
-No funciona! -era el crit de guerra pel que fa a la dinàmica electoral que va
presidir el matí per excel·lència. No passava res, ningú abandonava. I el que
es negava insistentment es va fer. Hi havia hagut referèndum amb un resultat aclaparador
tenint en compte les circumstàncies i tots els entrebancs. Van votar -arrodonint-ho
a l’espera dels resultats oficials- 2,2 milions de persones. Sí: 2.020.000. No:
176.500. Blanc: 45.500. Nuls: 20.100. Calculen que els vots que no es van poder
emetre per les urnes requisades pugen a uns 700.000. Un resultat que segons la
normativa -suspesa pel TC- avalaria la proclamació unilateral de la república catalana.
Tristament els
resultats, les urnes i les paperetes van passar a un segon pla a mesura que s’esdevenia
l’assalt als col·legis electorals per la policia nacional i la guàrdia civil. El
que podia ser una anècdota amb més o menys proporcionalitat per part dels
agents de les forces públiques es va convertir en portada mundial menys a molts
mitjans espanyols que la negaven o l’adscrivien als pacífics ciutadans amb les
mans enlairades i que pretenien només votar. Us asseguro que va ser horrorós,
jo hi era.
Allò ja no consistia
en un joc al gat i a la rata esquivant policies per protegir aquells
contenidors xinesos de disseny maldestre. Vergonya i tristor. Molta vergonya i
una immensa tristor planava convertida en un helicòpter més deixatant l’atmosfera
del matí. Alertat pels missatges a les xarxes vaig anar al col·legi proper on
hi acabava d’haver un dels múltiples assalts de les forces policials. Rere la intimidant
comitiva policial hi quedava l’ossada d’una escola profanada a cops de mall amb
les portes esventrades a totes les plantes de l’edifici, vidres trencats i els lavabos
esmicolats, la secretaria era un escampall de documents diversos amb els expedients
dels alumnes vexats.
Vergonya i
tristor que anava en augment perquè el paisatge humà era encara més dantesc. Sang
i contusions amanint la impotència davant de la colossal barbàrie desplegada. Quanta
ràbia! Quanta vergonya i quanta tristor. Rere la fúria i l’extrema violència
contra indefensos i pacífics ciutadans no hi havia cap explicació que no fos la
d’atemorir-los o la d’intimidar-los, però se’ls en va anar la mà moltíssim. Aquella
actuació acabava d’evidenciar per a molts que no es pot viure amb qui ens
tracta -i ens estima- com ho van fer. La desafecció dels equidistants acabava d’entomar
una dosi amarga de realitat inversemblant. Allò no semblava possible, però va
estar. Sabrà qui va ordenar aquesta càrrega que la imatge dels cossos policials
que la van perpetrar n’ha sortit formidablement malmesa. Alguns només obeïen ordres,
d’altres hi van afegir un plus de brutalitat que no es pot justificar de cap
manera.
I en aquest doble món de declaracions i d’informacions,
la manipulació. No us estranyi amics d’altiplà que el crit de “manipuladors”
sigui tan constant i persistent. Veure-ho per a no creure-ho. Vergonya i
tristor sentint com els “agressors” són aquells que seuen a terra amb les mans
enlaire. Si aquesta era la proposta contra el referèndum que no va existir
-segons en Mariano- anem arreglats. Com a campanya de la seducció us confirmo
que ha fracassat totalment.
I el problema
no s’ha fos, continua, s’agreuja i surt al carrer en una aturada -vaga general-
transversal, pacífica una vegada més, però molt emprenyada. Mai havia assistit a
una manifestació tant gegantina -tret de les mítiques de la Diada- on la cura
per no caure en la provocació sigui tan extrema. Quin argument no seria una
resposta violenta! La marea humana a tot Catalunya parla de la magnitud del
descontentament i és la reacció immediata a l’acció policial de diumenge.
El conflicte no
es pacifica pas amb una esperada intervenció fora de calendari del rei Felip VI,
amb una audiència a Catalunya superior a la resta de l’estat. Alguns volien -tots
els catalans necessitàvem- una sortida a escena homologable a la del pare, més campechano i molt oportú, com aquella
del 23-F quan va tranquil·litzar al Jordi alertant-lo que només es tractava de
la guàrdia civil -com han canviat els temps!. No li perdonen que no es referís
als damnificats per la pallissa. Quins ingenus podíem esperar de presenciar un
monarca posant el cap en una urna farcida de paperetes republicanes? Quins
altres candorosos esperen encara el suport eficaç del nord enllà on diuen que
la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç -i on no estomaquen
els veïns-!
A la banda
sonora dels dies, amb arpegis a cop de cassola i mà de morter, recíprocament en
una mena de torna equànime la simfònica nocturna va repicar rítmica i
desafinada tant durant el discurs del monarca com durant el del president de la
Generalitat de Catalunya. Que no anunciïn les campanades a mort de la convivència.
On som? On sempre.
Potser en Rajoy ens havia d’haver fet arribar abans dels policies i dels guàrdia
civils el corredor mediterrani, per dir alguna cosa. En Puigdemont continua
demanant diàleg i fent temps mentre no apareix el Messies que no acaba de
baixar del cel per portar-nos la bona nova de la negociació. De candidats n’anem
sobrats. Els últims a postular-se han estat el Banc Sabadell i La Caixa.
Que tinguem
sort i que ningú més prengui mal!
