Un jorn plujós, tardorenc amb
un punt de nòrdic. La ciutat es lleva vestida de dimarts. Tot sembla que
rutlli. Els turistes decebuts perquè el tòpic del sol aquest matí no s’ha
verificat. Cap al migdia una ullada de llum amoroseix els carrers. I Barcelona
batega.
Als periodistes se’ls ha girat
feina. Un exèrcit d’agents escorcollen els domicilis i les empreses
relacionades amb el clan Pujol en una operació gens discreta duta a terme per
la policia nacional. Carrers tallats o congestionats prop del campament
policial que assetja el domicili de qui va estar president de la Generalitat de
Catalunya. Aconsegueixen que en Jordi Pujol –“aquell”- i la seva muller es
rendeixin sense oposar resistència ni haver de recórrer a la força.
La justícia implacable fa el
seu curs mentre la premsa metralla el camp de batalla. Una olimpíada amb
rècords de fotogènia i eficàcia –que no d’eficiència ni de discreció- ha
sacsejat la curiositat ciutadana. Alguns hem reprès el tractament ansiolític de
quan el mateix Pujol –“aquell”- va comparèixer per confessar públicament el
pecat. D’altres hi han afegit la determinació de no tornar al restaurant La Camarga tot i que hi ha instal·lat un
sistema d’inhibidors electrònic d’última generació.
El dia també ha generat una
nova –molt potent- imatge per a l’àlbum del cas Pujol, la nau on hivernen els
cotxes esportius d’alta gama a nom del primogènit de la nissaga. Vermell
luxúria amb quatre rodes com un pintallavis amb turbo. Octanatge eficaç per a
l’opinió pública quan s’ultrapassen els límits de l’ostentació encara que el
propietari declarés en seu parlamentària que es tracta únicament de ferralla
reciclada o repintada.
A la partida d’escacs
politicojudicial del dimarts cal afegir-hi la trama del cas Petrum –sobre aquest totxo construiré el
finançament- del qual en podem extreure una lliçó: no deixis caixes, maletins,
farcells o senatxos als despatxos! Un serraller al més pur estil 007 ha obert una caixa forta portàtil
que contenia 80.000€ en metàl·lic que no pertanyen presumptament a ningú. Un
diner de sospitosa paternitat, també orfe, més calent que no pas negre.
El dia ofereix més titulars. Roents
i contundents. L’eco al “Visca la República Catalana!” amb què va tancar el
discurs la flamant presidenta de la cambra es concreta en una proposta de
resolució que es tramitarà d’urgència. Respon al mandat popular i democràtic
sense marxa enrere perquè els polítics han de complir allò que els encarreguen
els ciutadans. Aquest és el raonament de Convergència
que la CUP també valida amb la voluntat
manifesta de “desconnexió”, la fita de l’inici de la ruptura. Respecte del Tribunal
Constitucional ja no podrà aturar res davant la decisió d’aprofundir en la
radicalitat democràtica avalada per les urnes. Insta el futur govern a “complir
exclusivament aquelles normes o mandats emanats d'aquesta Cambra, legítima i
democràtica, a fi de blindar els drets fonamentals que puguin estar afectats
per decisions de les institucions de l'Estat espanyol”.
En aquest punt, cap al vespre,
la venda d’ansiolítics i remeis contra el vertigen s’ha disparat, s’han
exhaurit a les farmàcies. Això va de debò! Mentre, la CUP insisteix a corroborar la seva determinació de no fer president
en Mas, prefereix algú diferent, aliè a les sospites. El desplegament policial
–casual?- coincideix a afegir-hi llenya i fum, el de les màquines de tren a
vapor que xiulen a l’andana amb destinació a l’anunciat xoc de trens
previsible.
A Cal Mariano amenacen amb una
declaració contundent. Hi voleia un eixam de mosques vironeres -els tribunals-
i el gran tàvec–la suspensió de l’autonomia- aquell article amb què amenacen
les criatures que no es volen acabar les sopes. Una mena d’home del sac de la mare
de totes les lleis.
–Nen, que ve el 155!
