Em declaro en rebel·lia
per extremista radical, sediciós, minoritari i adscrit al tumult. M’acuso d’haver
assistit, corejat i fet suport molt especialment a la consigna del volem votar -Votarem!
Em continc i m’estalvio
el reguitzell de qualificatius que m’han adjudicat des de massa mitjans que
aquesta vegada -una més- m’han reflectit des d’aquell carreró de miralls esperpèntics
per on vagava la genialitat tan vigent de la prosa castissa d’en Valle-Inclán. Certament
que trobo a faltar avui des de Madrid l’estampa i l’estil d’un Max Estrella entre
allò còncau i convex que a Catalunya vam instal·lar en una parada molt
celebrada al parc d’atraccions de Montjuïc per riure’ns de nosaltres mateixos.
La realitat desdibuixada
sempre mena a la rialla i posseeix un component, un excipient eficaç, que
deixata la misèria i la crítica -l‘autocrítica també- en quelcom saludable. Quan,
però, l’esperpent estrambòtic i maldestre és un mirall brut i apedaçat a on ens
condemnen a reflectir-nos-hi i ens emmarquen interessadament ens n’hem de malfiar.
Ep, alerta! Em consola molt -ben cert- que, després de rebaixar-me a l’alçada
del betum, de tatxar-me d’enganyat sense criteri, d’extremista i de babau convicte
per una abducció sideral de fanatisme, una pneumàtica tertuliana rossa excessiva
-en arguments i calibre- deixi anar amb apassionada vehemència sincera “estimo
fermament els catalans”. M’estalviaré de descriure o de fer apologia de la sinuosa
-i dolça- mort a petons. Gràcies!
La contestació
ciutadana que ha viscut Catalunya aquests darrers tres dies ha estat
monumental. La sacsejada de civilitat on la mateixa CUP ha exhibit mesura,
habilitat i exemple davant de provocacions al caire de la guspira només ha encès
tamborinades a cop de cassola i el cansament de molta ciutadania destil·lat en concentracions
“tumultuoses” on t’hi oferien aigua i un mos amb una exquisidesa agafallosa que
supera el concepte de revolta. Massa sucre, massa somriures, massa cortesies
per als addictes a la revolució de manual com cal. Per als professionals de l’aldarull
això no va enlloc. Tenen raó perquè aquests covards turbulents de la sedició hi
aboquen criatures encara de pit i escuts humans amb més currículum farmacèutic
que subversiu. No anem enlloc, camarades!
Han aconseguit
que la soferta paciència de molts esclati al carrer. Aturar aquesta determinació
no serà només cosa de golondrines amarrades al port de la repressió. Allí amb
un clavell als llavis s’inspirava premonitori
en Salvat-Papasseit respecte “d’aquell vell mariner... que anava a cacera d'estels” on aquests dies hi ha
abarloats uns vaixells policials. L’órdago
a la mayor violentant la Constitució del 78 ja no crida llibertat, amnistia
ni estatut d’autonomia. La gent demana votar quan el sí o el no és en aquesta edició
quelcom fàcil d’entendre, "Voleu que Catalunya sigui un Estat independent
en forma de república?".
Per ara els
catalans estem sols en un “conflicte” per al consum intern i propi -com la deprimida
impressora del Rufián al Congrés-. Recordem el paper d’estrassa d’Europa durant
la situació dramàtica a la guerra civil espanyola o el paper de la comunitat
internacional al 1945. Afers casolans que es resolen amb sentides condolences carregades
de metàfora i sensibleria. Acompanyaments i visites de cortesia sense cistell que
ja se’ls poden fotre pel clatell -fa la dita pagesa-. Aconseguirem trencar la tendència?
Alguns espanyols s’adonaran que aquesta independència també va més enllà de la
mera separació d’Espanya. Aquest és el veritable órdago. Tímides veus s’alcen altiplà enllà amb una menció d’honor
per als bascos, presumptes solidaris,
que ja es fan ponent els ous d’or si els catalans marxem.
Recapitulo. La
marmota momificada. Els ponts per refer i sense plànols. Catalunya molt i
transversalment emprenyada. Vivim un moment -aquest de veritat- històric i apassionant.
Que tinguem
sort!
