Fisterra

Els transatlàntics moderns van equipats amb reactors o rails d'amplada europea. Els comiats ja no es pateixen en decorats amb barcasses de salvament i amb flotadors, pura parafernàlia decorativa a les agències de viatges tropicals. Ningú oneja mocadors mentre el vaixell endormiscat sacseja les aigües xarbotades del port apartant-se del dic en direcció a mar oberta. Però les andanes dels adéus sempre es pinten de color trist, humitejades amb llàgrimes d'enamorats que no es resignen a la pèrdua temporal.

S'albirava la catedral i Fisterra ja havia encès el far de conjurar els fantasmes abissals. La tecnologia prodigiosa tornant els mapes petits. Trens perfectes, moderns, nets i puntuals desafiant rellotges, escurçant distàncies i, en aquest cas, les lleis de la física elemental.

Una corba maleïda ha destrossat l'encís del retrobament i ha convertit els adéus en definitius. La resta, imatges que fan mal. Sensacions que intentem imaginar, però que ens ultrapassen. Històries individuals amb contextos esmicolats per la mort i la catàstrofe. Paisatge desolat en la trencadissa de massa vides. I tot en un instant fatídic que l'apòstol o les meigas no van poder evitar. Els ginys o la prepotència de les màquines aliats amb aquests segons llarguíssims ens han menat als inferns del que no té remei. Negligència, error humà, fallada d'algun aparell? Només sentim la dolorosa certesa que els morts no tornaran.

L'accident ferroviari de Santiago de Compostela continua tenyint les portades dels diaris de dol. L'alta tecnologia veloç descarrila estavellant-se contra els murs de la festa. La cruesa animada del moment en el qual el comboi perd el nord i es recargola indisciplinadament ferotge. L'horror! Una processó de polítics i de reis desfila en les seccions gràfiques per compartir dolor i pèrdua. El maquinista, des del primer moment, apareix com el blanc de totes les culpes i el responsable de la desgràcia.

Enmig dels dies negres, la perfecció sense interessos d'alguns funcionaris retallats, la vocació abnegada de servei o les cues de joves que van aparcar el botellón de festa major i revetlla per donar sang, malgrat l'octanatge etílic; han estat indicadors que no tot està perdut i malmès en aquest país amarat per cert desànim i desencís.

Apagades les brases del sinistre, que no el foc, el protagonisme morbós de l'accident recau en el maquinista del comboi que circulava al doble de la velocitat permesa. Detingut i aïllat en un hospital se li hauria amagat l'abast exacte de la tragèdia, el nombre de morts i de ferits. Un personatge d'aspecte fràgil, amb la cara ensangonada, ara és el centre de les disquisicions tècniques amb una sentència prèvia, culpable. La premsa ja ha esbombat uns desafortunats comentaris de xarxa social que no n'afavoreixen la innocència –si és que ho és-. L'opinió pública no li ha concedit ni el benefici del dubte d'abans d'esbrinar possibles fallades mecàniques.

Qui es vol posar en la pell d'aquest maquinista. Només ell ho sap -d'estar així- què li va passar pel cap, quines ordres de navegació va infringir i quines mesures no va activar. Per què? Haurà de conviure, si pot, amb aquesta pregunta. Per què? Un interrogant i una condemna escrits amb llàgrimes i ràbia als ulls de les víctimes.