Jailhouse Rock

El rock de la presó

El matí d'avui s'ha embolcallat amb el so televisiu i radiofònic dels grans esdeveniments, com de sorteig de nadal si no fos per la calor xafogosa de la canícula. Enlloc de la cantarella dels minyons/es de Sant Ildefons, n'arribava la sonsònia reiterada, com qui pica ferro fred, del "jo no sóc culpable", "m'he equivocat" i "continuaré". Tot persistirà, ja ho sabem. El guió del serial mediàtic emès avui és una mena de reposició argumental del "no tornarà a passar", un celebrat capítol on enxampaven un caçador furtiu de paquiderms.

Què podia dir en Mariano. I la resta de la testimonial oposició? Els números canten, els d'en Bárcenas i els del nombre de diputats que piloten la veloç piconadora de la majoria absoluta. Només gestos i paraules. Discursos que delaten com de poc assajat el tenia el president, entestat a anunciar fins i tot els números del full a peu de pàgina, "fin de la cita". Deu ser un tic gremial, dels notaris i dels registradors de la propietat, llegir i exercir de fedataris literals abans d'estampar-hi la signatura encara que l'escriptura de la propietat l'hagi redactat altri.

La cara del president era un poema amb el gest de qui suporta la trepitjada d'un taló d'agulla damunt del dit petit poc protegit per les xancles de la credibilitat. Celles arrugades en un assaig enmig de la sorpresa tensa i el patiment. Com recargolaven alguns amb el taló massa afuat de sabata sensual.

Tot ha estat prou previsible. Res de nou sota la capa del cel polític. Potser, com a novetats, que la sessió s'ha celebrat al Senat –un decorat clàssic-. Que era el primer d'agost. I que el galliner del convidats era atestat de personatges importants. La Cospedal, la Rita i totes les falleres majors de la simulada cremà que s'ha vist en directe. La TV1 s'ha equivocat en un rètol –aquests becaris pagats en precari o amb sobres petits!- Hi havia un titular –el subconscient?- on es podia llegir "Rajoy menteix". Volien retolar que qui mentia era en Bárcenas. Com trobo a faltar aquells telediaris del Buruaga i del insigne Urdaci.

De novetat, el que es diria novetat, del que ja tenim vist i massa sentit cap o molt poques. Retrets de tu més volaven baixos i maldestres. Com en un partit de tennis hem acabat amb les cervicals desllorigades a causa dels rebots argumentals previsibles. Un analista de carrer m'ho ha resumit amb un mot, xerrameca. Algun dels oradors es lamentava que l'audiència potencial de l'esdeveniment es veia minvada per l'efecte sol i platja. Que no sigui que les platges, molts aturats, les hagin bescanviat per les cues a les oficines de col·locació torrant l'esperança al sol d'agost.

Tampoc han estat cap troballa els complements amb que es farceixen les misses cantades de la democràcia quan aquesta s'explica i passa comptes. Molt llargues, amb oracions que ens fan aprendre a cops de canya i que es resolen en autèntics actes de fe. Hi creus o no t'ho creus. Dec ser un incrèdul, però després del que he vist i escoltat aquest matí, la meva fe en els meus representants és torna cada vegada més deliqüescent. Deixatada entre la cara de babau i l'emprenyament. De veritat poden arribar a pensar que els súbdits ens empassem aquestes rodes de molí que reparteixen en aquesta comunió per a benaurats. Amen!

Exemplar. Com el comportament de ses senyories. Per fortuna, la tecnologia i els tècnics de so reprimeixen l'atmosfera que s'hi condensa. Algun mitjà reflecteix les floretes, per exemple, que li han dedicat al sindicalista Coscubiela després d'afirmar que aquest país no es mereix un president corrupte. "Imbècil" i "canalla". Obvi que no es corrupte qui té clar que "s'han pagat remuneracions extra com a tot arreu, però en blanc". Alliçonador. Jo proposo que aquests debats s'estalviïn en hores d'audiència infantil perquè són programació de dos rombes, les icones nostàlgiques que el govern ha proposat de recuperar.

Acabada la discussió, els guionistes ja treballen en la continuïtat argumental d'aquest serial de producció nacional. Podrem veure com en Bárcenas, el protagonista, s'ha alçat de la butaca –que no donarien alguns per presenciar el rodatge en viu i en directe-, ha apagat el televisor de poca polzada, per les dimensions reduïdes de la cel·la al decorat, i tot esquitxant brillantina ha entrat al refectori de la presó. Allí l'esperaven els seus fans uniformats –Torero! –cridaven. Com un rei del rock de la garjola ha saludat, somrient i afalagat, els companys de captiveri –Aquesta ronda la pago jo! –però no ha estat possible; la té pendent. S'ha limitat a les promíscues encaixades de mans pròpies d'un raper que encapçala les llistes del hip hop suís.

Aquell que ostentava el càrrec d'escolà en cap –bisbetó dels recaptadors- ara té una altra audiència. Diuen que viu atacat del canell de tant signar autògrafs. Olé, maestro!