Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia!

«De l'Estatut», així s'hauria d'anomenar un estudi de les reaccions en la societat catalana des que va començar aquella aventura política de la transició. En el record, una pancarta i un crit: Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia! La ciutadania catalana prenia la paraula i es manifestava. Catalunya aixecava el dit.

D'aquelles vel·leïtats catalanistes, nacionalistes o separatistes per resoldre, el que a les Espanyes sempre s'ha qualificat de problema catalán, en va sortir de la cuina el cafè per a tothom. A les nacionalitats històriques ens el van portar a taula amb sacarina. Naixien comunitats com la de Madrid que ningú entenia ni es creia. Ni els mateixos madrilenys, que es van haver d'empescar una bandera i un himne. Un l'alcalde que parlava anglès de tarannà progressista, un mite des de la curta distància històrica, va recórrer a un filòsof de vestimenta estrafolària i aires anarcosindicalistes anomenat Agustín García Calvo. Vaig tenir el plaer d'aprendre-hi llatí i sentir-lo dissertar sobre lloros tropicals relacionant-los amb l'Antonio Machado i en Federico García Lorca.

L'excèntric catedràtic de llatí i filòsof, l'autor de la lletra de l'himne de la comunitat, també va patir una agressió dels ultres. El van plantofejar i tot ell amb les ulleres de miop paradigmàtic van anar en orris. Com m'ha recordat l'actitud dels actuals energúmens de la Diada a la seu de la Generalitat a Madrid amb la d'aquells escamots de la transició. Cara al Sol. Llavors s'armaven amb cadenes, i alguns havien pres d'amagat -o manllevat- la pistola al pare militar i heroi de la creuada civil. El carrer, efectivament, era seu. I la pàtria, que els pertanyia malgrat els descafeïnats amb què es volien apaivagar les ínfules perifèriques, que no ens excitéssim.

Els catalans durant la transició a Madrid érem espècie curiosa i gaudíem de cert prestigi afegit sense haver de demostrar massa mèrits que ho avalessin. Aquells anys els quèiem més simpàtics. I alguna adolescent fan del Bosé ens deixava anar –Digues-m'ho en català. A les aules, un recalcitrant catedràtic gens sospitós de ser d'esquerres encara ens qualificava d'equánimes catalanes. I el rei alertava el president de la Generalitat de Catalunya, "Jordi tranquil, només és la Guàrdia Civil". Una tornada per a un pasdoble reial torero quan el monarca era el tòtem falaguer de la campechanía.

S'acabava la movida, s'esgotava la transició i els bonsais decoren la Moncloa. Figueres, amb en Dalí de cos present dirigint el seu teatre museu, acollia una peça més per al catàleg històric d'audaços amb sabre, en Tejero. Corrien anys de peix de palangre al cove i del català en la intimitat. De convivència cortès mentre la dreta començava a traure's la màscara amable sense metàfores i amb gosadia galopant.

Madrid – Barcelona i un AVE que no acaba d'arribar a París a dia d'avui. Un conte de la vora del foc, una història inacabable que verifica la màxima de Santiago tanca Espanya. Ja no són només dèries romàntiques ni compensacions territorials o pàtries chicas del ministre de torn fent passar l'alta velocitat per la porta del seu cortijo, és un afer econòmic i un antídot eficaç contra la rendibilitat i l'eficiència comercials. Quina gran visió de negoci global! Vam sortir del 1992 amb en Cristòfor Colom vestit d'atleta presidint les Rambles, però vam començar a edificar l'ample de via europeu per la teulada.

Hi ha fulls de calendari caducat on Espanya, al mirall internacional, s'hi reflectia com un exemple de transició. A la marca España encara no li havien instal·lat la boina i una olimpíada era possible. El món assistia a ritme d'amics per sempre a un espectacle organitzat a rellotge; la ciutadania i la societat civil –aquesta que continua donant-se la mà- era puntual, desinteressada i vivia il·lusionada. Els polítics de l'estat, de Catalunya i de Barcelona eren capaços de prendre cafè plegats sense trencar cap tassa. I el més important, el poble –aquest pacient que suporta i participa- no tenia l'evidència que els cadàvers de la corrupció existien. Potser perquè encara eren tendres, ben enterrats i no pudien. Les fosses, els desguassos i les clavegueres haurien arribat al col·lapse quan el Madrid 2020 rep la patacada que tampoc es mereixen els madrilenys de bona fe, que n'hi ha; més dels que figuren a les nòmines d'alguns mitjans de comunicació.

No vaig estar massa al cas del trànsit aeri durant la Diada, però les fotografies avalen una avioneta de platja amb cartell, un estel amb ideologia, passejant i petardejant la Via Catalana amb fum i un missatge. Us asseguro que em costa reconèixer Madrid i l'abast del seu camp semàntic en la caverna actual i a les ones hertzianes carregades d'odi i menyspreament. Com em costen de sentir els silencis espessos dels intel·lectuals d'altiplà oferint, sinó la visió oposada, almenys una crítica molsuda i assenyada del moment.

I llavors va estar quan va tornar l'Estatut una altra vegada. Ai, l'Estatut! En Maragall i el tripartit van obrir la caixa dels trons volent tocar, ni que sigui una lleu grapejadeta, la Constitució. Aquest moment marca el quilòmetre zero, podríem dir, d'aquesta Via Catalana que ha ultrapassat totes les previsions. La poca sensibilitat de certs polítics en les seves declaracions desafortunades, l'entestament i el tancament aferrissats interpretant la bíblia intocable dels llibres jurídics o que destacats membres del govern actual demanessin signatures contra els catalans amanit tot plegat amb les sentències del Constitucional ... han esbotzat la paciència. I la situació de crisi formidable ha acabat de propiciar aquest bon vent i una barca nova!

Perquè quan l'estat té seriosos degoters, la ciutadania ha cercat en el paraigües de l'independentisme –no confondre del tot amb nacionalisme- la capa on aixoplugar la frustració diversa que ens remulla. Què ens resta per il·lusionar-nos. El Madrid 2020 n'és l'avaluació extraordinària, després de setembre i a la tercera convocatòria, que exemplifica el moment on subsistim. No tenim crèdit internacional ni es refien massa de nosaltres. La imatge que vam projectar és la de voler vendre cafè amb llet aigualit en una plaça on s'hi va practicar el botellón maldestre.

Amb l'alcaldessa actual hi dec compartir poques coses, però m'hi agermana l'aclaparadora i vergonyant manca de competència per a les llengües estrangeres. El llet i cafè i el cafè "sol" –un madrinyelisme que ataca els cambrers catalans actuals- jo no acostumava a prendre'ls a la Plaça Major. Llavors, als peus de l'estàtua d'en Felip III, només ens hi trobàvem –pocs- els aprenents maldestres i els selectes precursors -sense massa recursos- dels botellons actuals. En aquella època l'estàtua eqüestre, si no l'erro, cavalcava al vent sense empresonar, lliure de les actuals reixes que la custodien.

Quina sortida demana, doncs, la Catalunya equànime, la del seny, en un país amb degoters a la teulada i sospitós. Impostos, mentides, desencís, cridòria. I el gest massa simbòlic d'uns feixistes vocacionals que provoquen i pretenen imposar la seva llei, la de la força i la de la bufetada. Fa malfiar que amb tant de micròfon silvestre i espia contumaç el senyor ministre del ram no s'ensumés que a la casa de Madrid hi podien haver aldarulls. De poc que a en Sánchez Llibre, com al mestre García Calvo, no li trenquen la cara i les ulleres.

El seny ha estat rauxa festiva aquesta Diada. La Via Catalana cedeix el paper d'actor principal al territori, la ciutat resta més diluïda i atorga el protagonisme a aquells que van suportar amb alegria quatre hores de cues per arribar a l'Ampolla o a Campmany. Un brindis dedicat a ells des de la majoria silenciosa que ens vam encadenar sense papers! Pels organitzadors, per la precisió de rellotge i per la lliçó, una  vegada més, de la capacitat de caporal furrier que es van guanyar els soldats catalans quan els cridaven a files.

Cap incident. Cap percaç que no sigui la cara festiva, esperançada, familiar, solidària amb la truita i l'entrepà. La Via Catalana ha estat una demostració al món, que també podem sincronitzar les esperances per una sortida a la situació actual fora d'aquest context que, si ens estima, no ho diu ni ho demostra.

Què li ha agafat al ministre dels avions i les coses que volen perquè no autoritzi enguany la ja tradicional exhibició aèria de la Mercè. Jo, a l'alcalde Trias, li proposo estovar el cor del senyor ministre de Foment deixant enlairar també l'avioneta d'Intereconomia.

De la senyera a l'estelada que ha entapissat la geografia i les façanes. De l'Estatut a voler ser un país independent europeu amb una gran cadena humana, gruixuda i llarga. Una soga ferma i potent que no hauria d'esdevenir dogal per a polítics que no hagin sabut o pogut gestionar-la.